Ja feia un any de la meva primera Reus-Prades-Reus i quan vaig acabar vaig pensar "Un cop i mai més", però ja ho fem això els corredors, diem que no i un any després tornem a ser a la línia de sortida disposats donar-ho tot. Així arrencava doncs, la XVIII edició d'una de les caminades més populars de les nostres contrades.
Feia mesos que no m'enfrontava a la llarga distància i em presentava a la "cursa" amb les meves reticències.
Vaig patir un esguinç de turmell un parell de setmanes abans i això no m'havia permès entrenar com jo hauria volgut i arribar al repte amb el volum necessari per afrontar-lo amb garanties.
Chucky (Jonathan), el qual corria per primer cop la RPR, m'acompanyava en el meu "llarg viatge" (mai li podré agraïr prou).
A les 7 doncs, sortíem en direcció a Prades i amb ganes de córrer una bona estona.
Bon humor en els primers quilòmetres urbans que vam compartir amb David Oliver, Pablo Rosendo, Miquel Pi i Jordi Martí B. En arribar al Picarany cadascú va posar la seva marxa i ens vam anar disgregant. Va passar l'Esther una mica abans d'arribar a dalt de tot i la vam seguir una estoneta.
La pista que ens va dur fins a l'inici del Coll de la Batalla ens va permetre agafar una mica d'aire i deixar anar les cames. En 1h06' (el mateix temps exactament que l'any anterior) ja erem al control del coll on ens hi esperava el Vicenç.
Vaig menjar un tros de síndria i vam començar a pujar, de sobte, els problemes:
se'm van tapar les orelles i em va venir molt mal de panxa, però s'havia de continuar.
Anàvem cremant metres i metres, a poc a poc i sobretot sense parar. En
el segon tram del coll, el mal de cap i el mareig es van afegir a la
"festa", no sabia com podria acabar allò. Amb penes, treball i els ànims de Chucky vam superar el tram de la Font del Roure i finalment vam arribar a Motllats més tard de l'esperat. El Vicenç tornava a ser allà, aquest cop amb el Jordi Figueras.
Continuaven les punxades a l'estómac, vaig menjar un tros de síndria més i un tros de llimona, també bebia a tots els avituallaments.
La pista em va donar un respir, que necessitava com l'aigua i vam seguir fins a la cresta a ritme suau, sense forçar. A poc a poc ens acostàvem a Prades, allí ens havia d'agafar el Vicenç per acompanyar-nos fins a Vilaplana. Un cop vam entrar al caminet, el fet de saber que ja arrivàbem, em va donar un plus de confiança. Entràvem a l'avituallament amb 3' de retard respecte al temps de l'any passat. Vaig deixar la motxilla al Jordi Figueras, el Vi es va posar el cinturó mentre jo bebia i menjava algo de fruita.
Sortíem cap a La Febró i el més difícil que ens quedava era la pujada del Coll de l'Agustenc i evidentment el tram final. Quan vam agafar el camí vam coincidir amb en Jordi Martí, que comentava que el genoll li estava responent prou bé, tal i com ho va certificar la seva arribada a meta. Camí de La Febró vaig menjar un petit entrepanet tot i que no tenia l'estómac per ingerir res ja que continuava amb les molèsties. En arribar-hi, el Jordi Figueras ens deia que ja anava 2' per sota del temps de l'any passat, tot i les males sensacions i haver fet aquesta vegada el circuit complert per darrera la carretera, que són prop de 800m més que l'any anterior.
Se'm va fer difícil pujar l'Agustenc, anava justeta de forces, tot i així vam arribar a La Mussara amb 3' d'avantatge sobre el temps de l'any anterior i coincidint amb la noia que en aquell moment anava 5a.
Les Tosques, companyes de tants i tants entrenaments, les vam baixar tant ràpid com jo vaig poder. A Vilaplana el Vicenç ens deixava i el Jordi Figueras seria l'encarregat de dur-nos fins a meta. Amb 5' de coixí sobre el temps de l'any anterior tornava a menjar fruita i beure, em vaig canviar les sabates i quan intentava aixecar-me de terra, uf... rampes a les cames.
Sortíem de Vilaplana amb el Jordi, trotàvem el que es podia i caminàvem a les pujades, vam avançar unes quantes persones al llarg del camí, la 4a noia entre elles ja passat l'Aleixar, i ja patint molt arribàvem al control de la Boca de la Mina. El Vi era allà per ajudar-nos també en el darrer tram. Em van semblar els dos quilòmetres més interminables de la meva vida, em sentia totalment buida i no podia fer ni un pas més, la meta era a prop i el temps era bo però el meu cap i el meu cos ja no responien, sort de les llebres i dels seus ànims, perquè no tinc clar que pogués arribar sense ells amb les males sensacions que havia patit durant tota la cursa.
Recta final, creuant la meta finalment de la mà de Chucky en 6h57'.
Mil gràcies a tots els que m'heu ajudat i heu confiat en mi.
