4a Marató EKIDEN Santes Creus Equip Femení

Com cada primer dissabte de juliol, el dia 6 es disputava a Santes Creus la 4a Ekiden. Vam arribar sobre les 17.15 h de la tarda, feia molta calor. Un cop havíem aparcat, vam anar cap al claustre i ja vaig veure les meves companyes d’equip escalfant una mica pel circuit.

A dalt ens vam posar els pitralls i vam fer les fotos de rigor.

Vaig anar amb l’Esther a fer una volta de reconeixement i pocs minuts després de les 18h es donava el tret de sortida de la 4a edició de la Marató per relleus de Santes Creus. Jo hi havia participat feia un parell d’anys i em va semblar una prova molt divertida o, si més no, diferent a la resta de curses.

Aquest any el CETT havíem estat capaços de dur-hi un equip masculí i un de femení, format aquest darrer (per ordre de relleu) per l’Anna Llort, l’Esther Blasco, la Lucy Brooks, la Yolanda Roure, jo mateixa i l’Anahí Rodríguez.

Així doncs l’Anna obria, amb una calor infernal, la nostra cursa amb el relleu de 7,695 K. Es va col·locar 1a dels equips femenins de bon principi i volta rere volta anava augmentant la distància amb les nostres “rivals”, mantenia un ritme constant i anava bé, així que en acabar el 1r relleu l’Anna va marcar un crono de 38’24" i ja érem primeres amb 1' 15’’ d’avantatge.

La segona rellevista era l’Esther, que després de la seva lesió i tornant per un dia a l’asfalt, va fer un bon relleu de 4,5 K i ens donava un plus més d’avantatge sobre els altres equips.

Quan va acabar de córrer va marxar a Riudecanyes per disputar la cursa seminocturna de muntanya, però no va ser-hi a temps (segur que hauria arrasat).

I era el torn de la Lucy, afrontava un dels relleus més complicats de la cursa, per no dir el més complicat, no només per la distància, 10,5 K, sinó perquè ens enfrontàvem a la “rival” més forta (la Cristina Solé) i sabíem que això ens faria mal. No tenia importància, vaig dir a la Lucy que no es preocupés, que ella al seu rotllo i que anés fent, però la Cris va sortir com un "tiro" i en menys de 3 voltes ens havia retallat l’avantatge que dúiem. La Lucy no es va trobar còmoda fins a la 4a volta, és complicat agafar un ritme en aquest circuit i va definir amb una paraula les seves sensacions “sufrimiento”. Qualsevol de nosaltres hagués estat incapaç d’apropar-se al seu ritme. Vam seguir animant-la fins que va arribar a entregar el seu relleu, que ja esperava la Yol.

Amb un nou relleu de 4,5 K la Yolanda va evitar que l’equip de Run Speed ens esgarrapés més segons i va recuperar 1’18’’. Manteníem molt còmodament la nostra segona posició.

Em tocava a mi, un altre relleu complicat - pensava. L’altra vegada que havia corregut aquesta cursa havia fet el darrer 4,5 K, i ara m’enfrontava a un 10,5 K exigent tot i que sense pressió i en un bon moment de forma.

  
Vaig començar tranquil·la, sabia que eren 7 voltes les que havia de fer i no seria un passeig amb els girs de 180º, les escales i la pujadeta final. Vaig anar fent a un ritme “ràpid” però amb el qual em trobava còmoda. A partir de la segona volta va aparèixer el “flato”, però no podia afluixar, el meu equip confiava en mi. Vaig passar molts corredors i també vaig veure com em superaven el Borges, el Francolí i el Vicenç que ja estaven en els seus últims relleus. Hi havia companys en tots els punts del circuit, el Joan, amb la Yol i la Lucy que m’anaven dient el què estava retallant a la meva contrincant a cada volta, l’Anahí a la pujada i l’Anna al claustre amb els companys de l’equip masculí i els de RT.

Vaig passar per meta just quan el primer corredor (l’Enric) acabava la Marató per al seu equip. Durant la última volta el Vicenç va fer algun tram amb mi, no patia en excés i ja acabava.

Vaig fer les 7 voltes a un ritme constant per acabar en 49’22’’, molt contenta ja que tant físicament com mental em vaig trobar forta.

L’últim relleu era cosa de l’Anahí, ara ja només es tractava d’acabar i celebrar que l’equip femení del C.E. Trail Tarraco també pujaria al podi en la seva primera participació en aquesta cursa. Els últims relleus, són desagraïts en el sentit que estàs cansat perquè portés tota la tarda allà i a més corres més sol perquè alguns dels equips ja han acabat la seva cursa.

Però ella no va defallir i vam acabar la nostra marató en 3h25’29’’.

Enhorabona a les 6, sou unes cracks!

2es classificades en la 4a Marató per relleus de Santes Creus:

LLOBES del C.E. Trail Tarraco!!! Auuuuuuu!!!!

PD: Al igual que los chicos, Enhorabuena campeonas!!!! Y gracias por vuestro esfuerzo y sacrificio, hacéis grande este pequeño club de montaña Auuuuuu

Reus - Prades - Reus

Les 5 am, sona el despertador, ha arribat el dia "Reus-Prades-Reus" – penso.

Amb la son enganxada el Vicenç i jo ens llevem i baixem a la cuina a esmorzar la llesca de pa amb truita de tonyina que havíem preparat el dia abans. Esmorzats, vestits, pentinats i equipats marxem cap a Reus. 

Podem aparcar a prop de la sortida i ens hi arribem per agafar el dorsal. Poc a poc van arribant els companys del club. Hi ha bon ambient, una mica de nervis, però tothom està animat.  Després d'una foto de circumstàncies i sense previ avís sona el tret de sortida que ens agafa una mica desprevinguts.

Rodem tranquil·lament pels carrers de Reus i es veuen cares conegudes, tant en cursa com entre el públic.

La mentalitat és "Anar fent" són molts km i es tracta d'acabar així que conservadors, encarem El Picarany, un dels trams més pesats de la cursa, el meu cap em diu "non-stop" i vaig pujant sense pressa però sense pausa, al cap d'una estona passa una noia i vaig tercera tot i que no en sóc
conscient. Després d'un tram de pista + agraït on em passa la Mònica arribem al peu del Coll de la Batalla en 1h 05' i comencem a pujar.

La pujada se’m fa feixuga, em costa trotar així que camino allargant la passa i intento mantenir el ritme i anar guanyant metres. Al cap d’una estona ens atrapa el Salva que xerra una estona amb nosaltres i després se’n va.

Al capdamunt del Coll el camí planeja una mica i podem rodar una estona abans de començar a pujar els Motllats.  A l’avituallament agafo un tros de llimona “ecs” no m’agrada, bec aigua i comencem a tirar amunt.  

“Charlioooo!” veus conegudes al final de la pujada, hi ha l’Artur Basora i el Miquel Pi que s’han acostat des de Prades i ens donaran un cop de mà fins que hi arribem. El camí amb ells es fa més amè tot i que jo vaig justa de forces i em costa aixecar els peus de terra, això propicia una caiguda, que em deixa estesa i em fa pujar el bessó, m’ajuden a aixecar-me i intento seguir trotant amb mal al genoll i al maluc però hem de continuar… intento prendre’m un gel, però em fa venir basques i decideixo que millor que no. El Vicenç va fort i m’estira tot i que ell també té problemes als bessons.

Finalment arribem a Prades en 3h22’ on hi ha la Maria i l’Esther i els dedico un somriure. Allà fem una primera aturada de cinc minuts, em rento les mans i la ferida, bec aigua, faig un mos a un entrepà de pernil, el Vi es posa les mitgetes del Miquel i jo les de l’Artur, a veure si evitem més problemes de bessons i jo canvio la motxilla pel cinturó amb un bidó d’aigua.  

Un cop llestos, petons i abraçades per a tothom, agafem el camí de sortida i ens dirigim cap a la Febró seguint el consells de l’Artur i del Miquel que ens diuen que no apretem.

Sortint de Prades em començo a sentir bé, i penso que ara ja només queda el Coll de l’Agustenc i deixarem de pujar. A la Febró agafo un grapat d’avellanes, una mica d’aigua i marxem. 

L’Esther i la Maria tornen a ser al principi de la pista que puja cap al coll, aquest cop anem fent amb calma, no podem trotar així que anem caminant, tot i així abans d’arribar a dalt atrapem un grupet de corredors. 

Abans de la cruïlla el Vicenç té rampes a les cames i estirem uns segons, diu que marxi però no el penso deixar allà sol, quan podem tornem a trotar tot i que la pista de pujada se’m torna a fer pesada i costa mantenir el trot constant. Senderó cap a la dreta i apretant fins a l’avituallament, el Vicenç em treu distància. Paro un moment, bec un got d’aigua i em diuen que sóc la 4a noia.

Baixem les Tosques, no malament del tot, començo a sentir els genolls i el maluc adolorits però penso “queixant-me no hi guanyaré res, així que endavant”, el Vicenç reviscola quan toca el camí asfaltat i no el puc seguir,  passem a l’Eva i el Salva que han fet un tram de la cursa caminant i ens donen ànims.

Un cop a Vilaplana aturada tècnica novament. Tornen a ser-hi l’Esther, la Maria, l’Artur i el Miquel.  I també hi ha la 3a noia.

El Vicenç decideix fer via pel seu compte perquè tot i que de moment es troba bé no les té totes i demana que algú m’acompanyi que tinc corda per estona, l’Artur ho farà, és un acte simbòlic per a mi. Em canvio les sabatilles mentre l’Esther intenta reomplir-me el bidó amb una mica d’isotònic, però es veu que l’estan racionant, al final, per no perdre més temps el poso sota la font i l’empleno d’aigua, li pregunto a l’Artur si em pot portar el cinturó i se’l lliga a la cintura. 

Camí de l’Aleixar trobem el Vicenç, anem junts una estoneta, passem la 3a noia, uns metres més endavant el Vicenç ens diu que continuem i ell es queda una mica enrere. L’Artur fa molt bona feina fins l’Aleixar. 

Allí hi ha el Miquel de nou, l’Artur se’n torna enrere per anar a buscar el Vicenç, jo menjo un tros de taronja i em queden 10 km que, ara sí, he d’afrontar sola.

A la sortida del poble torno a trobar-me amb l’Esther i la Maria que van cap a l’avituallament.

A la sortida de l’Aleixar ja m’han advertit que amb calma que hi ha una bona pujada, la faig caminant fins que la pista comença a planejar i es pot trotar. El cansament fa estralls en els corredors i avanço a molta gent.

A la riera vaig completament sola i hi fa molta calor, vaig calculant els km que em queden per acabar,  però sembla que el camí no s’acaba mai. Coincideixo amb tres nois que em donen conversa i de seguida els deixo enrere, només vull arribar a Reus (mai hagués pensat que podia dir això), veure el Pere Mata. Quan finalment surto a la carretera, hi ha un llop esperant-me!!!! No m’ho podia creure, 3 km i meta. Em paro a l’avituallament de la boca de la Mina perquè m’omplin un got d’aigua i em ruixen les cames, el Jordi m’anima constantment però ja no tinc gaire més per oferir.

Al final del caminet i just abans de trepitjar l’asfalt ens trobem al Ricardo, però ell té encara una altra marxa que engega quan posa els peus al pas de vianants. Ara ja està fet, 1.5 km i hauré arribat. El Jordi continua donant-me ànims i a l’entrada del parc em deixa sola per creuar la meta. A l’arribada sento la veu del Soriano, Ivan, Alex, Juan Andrés, Miquel Mestres i Esther, tots animant-me i ja hi sóc: 7h00’.

Un cop recuperada decideixo anar a veure si arriba el Vicenç, ja pateixo perquè em sembla estrany que tardi, tant, m’han dit que va amb la Maria. Caminant començo a tirar amunt, a veure si el trobo, alguns corredors m’adverteixen del seu estat, no és gaire esperançador el que em diuen, finalment els veig aparèixer. L’acompanyem fins a la meta i la creua corrent, per mi és una victòria després de tot el que ha hagut de patir, però ell em volia portar fins a Vilaplana sí o sí, mil gràcies.

Gràcies també a tots els companys que vau ser-hi, a l’equip de suport i a les llebres i/o acompanyants i enhorabona a tots vosaltres també, això és el que fa gran la “manada”.

Una gran experiència i definitivament única.

V Cursa “Campi qui pugui” El Papiolet (07/08/2010)

El passat diumenge 1 d’agost, es va dur a terme al Papiolet (Sant Jaume dels Domenys) la 5a edició de la cursa “Campi qui pugui”, un cross de 8 km que transcorre entre camins, vinyes i corriols de la contrada.

Tot i que d’entrada no havia contemplat aquesta cursa en el meu calendari de la temporada, una inoportuna lesió que vaig patir el mes de maig em va mantenir allunyada de les curses durant un parell de mesos i vaig veure el Papiolet com una bona opció per rodar de nou i valorar sensacions.

L’Arturo (company i gran amic amb qui vaig tenir l’honor de córrer la cursa) i jo ens vam posar a la primera fila, era el primer cop que sortia des del davant i va ser una experiència diferent, els minuts d’espera abans d’escoltar el tret em van semblar llargs i feixucs i en l’ambient es podia percebre el nerviosisme de tots els corredors expectants. A les deu en punt i sota un sol de justícia va sonar el tret de sortida, la tàctica era apretar al principi per no quedar-se encallat en el carrer que s’estrenyia ostensiblement en el primer revolt, a pocs metres de la sortida. Vam enfilar el carrer Benet Jané amunt i vam dirigir-nos a la sortida del poble, on la MC i el Vi esperaven emocionats veure el pas de la cursa.

Abans d’acabar el primer quilòmetre vam deixar l’asfalt i vam agafar un camí pedregós i irregular que recorria la part sud de les properes localitats de La Torregassa i El Papagai per enllaçar seguidament amb el Camí de la Costa i vorejar Ortigós. El cansament ja es deixava notar, tant a les cames com a la respiració, el flat també va fer acte de presència, el sol apretava i el terreny no em facilitava saber on havia de trepitjar, però amb l’ajuda de l’Arturo vaig continuar endavant intentant retrobar-me amb les bones sensacions, entrant a la cursa i lluitant.

A les pujades costava mantenir el ritme i minvaven les forces a les cames, a les baixades m’havia de deixar anar per esgarrapar alguns segons al temps.

L’avituallament, en el punt intermig del recorregut, em va permetre hidratar-me per afrontar les pendents que encara se’m presentaven abans de culminar la cursa.

Després de passar per vinyes, camins i algun que altre corriol, arribava al quilòmetre set amb les forces gairebé exhaurides per enfrontar-me al darrer tram, una volta pels carrerons interiors del poble. Allí m’esperaven novament la MC i el Vi que m’animaven a acabar la cursa, a l’igual que la gent del poble que es bolcaven en cada corredor que passava.

Era el moment de canviar i encarar amb la màxima força possible el darrer tram, així que traient forces d’on ja gairebé no n’hi havia, apretant les dents i patint de valent, vaig completar l’últim quilòmetre. Vaig creuar la meta com la 4a fèmina, un petó a l’Arturo per dedicar-li la carrera, s’ho mereixia més que ningú. Vaig acabar completament buida de forces però plena de satisfacció. Era la meva primera cursa després de la lesió, després d’un mes i mig sense entrenar, de sessions de metges, de fisios i en alguns moments de desesperació i d’impotència. Per sort, la lesió no es va fer notar en cap moment i si a això li sumem que vaig ser la segona classificada de la meva categoria podem dir que tot el patiment va valer la pena, sabem que tot esforç té la seva recompensa i aquesta va ser la meva després d’aquesta temporada. Per a mi, haver aconseguit aquesta fita ha estat importantíssim, sé que això m’ajudarà a ser més forta i si he après alguna cosa és que “quan ja no pots més sempre hi ha un nivell més de patiment”.     

  

Vull donar les gràcies a tots els que m’heu ajudat i en algun moment heu cregut en mi. Una abraçada.