diumenge, 10 de maig de 2015

Entrevista a la "Princesa de l'ultrafons"

juditjuncosa_3 
El passat 12 d'abril de 2015 em van entrevistar a LoBloc (Montsant Natura). Parlo una mica de tot, dels meus inicis, dels entrenaments, de les meves curses, de com funciono...

"On hi ha un somni, hi ha sempre un camí"

“Des del 2008 que corro i després de tot aquest temps el running s’ha convertit en una forma de vida, la meva forma de vida. Una de les meves passions. Serveix per canalitzar emocions i alhora crea addicció. El rival sempre ets tu mateix”.
Amb aquestes paraules arrenca el seu blog la Judit Juncosa, esportista cornudellenca resident a Cambrils. A través del seu blog comparteix la seva passió, les seves reflexions, fotos i alguna que altra crònica. Avui, just després de córrer l’UTPM, ens dedica uns minuts del seu temps i ens permet conèixer-la una mica més.
La Judit va néixer a Tarragona l’any 1979. Actualment viu a Vilafortuny i treballa a Valls, a Cossetània Edicions. Va estudiar Filologia Catalana i Magisteri especialitat Educació Física a la URV, i fa més de 13 anys que entrena un equip femení de gimnàstica rítmica a Amposta. Tot un nervi.
MN: Judit, has fet esport tota la vida, oi? Com i quan t’inicies al running?
JJ: Sí, de petita feia ballet, i després, dels 10 als 21 anys, vaig estar fent gimnàstica rítmica. Al món del running m’hi vaig iniciar fa uns vuit anys. Un dia, parlant amb un amic, em va dir que havien obert una botiga de running a la vall de l’Arrabassada, que tenien moltes coses i que hi passés… Allí s’hi havia format un grup de noies que quedaven els divendres per entrenar, en mode iniciació, i m’hi vaig apuntar. Recordo que vam anar a veure una Sant Silvestre on corria molta gent que coneixíem i ens vam motivar. Vam dir: “Quant fa això? 6 km? Doncs va, vinga, ens hi apuntem, això ho podem fer!”. Bambes, malles i a córrer! Recordo que vam començar a entrenar un 19 de gener i des de llavors ja no he parat.  

MN: Ara com ara, conceps la vida sense córrer? Què t’aporta aquest esport?
JJ: No. És una forma de vida. M’estructuro la setmana en funció dels entrenaments que he de fer. Em plantejo un objectiu i dic: “per arribar a això, què he de fer?” Normalment, menys de cinc dies a la setmana no entreno. Jo crec que córrer t’ajuda a fer net… Si estàs una mica emboirat o tens coses al cap, corrent et passen. Et tranquil·litzes, et calmes, et desapareixen els problemes… Crec que això es el més important. Llavors, també hi ha la satisfacció que et queda després, quan acabes una cursa o un entrenament, quan t’has dutxat i t’has relaxat… El dia que estic malalta o no he pogut entrenar pel que sigui, pujo per les parets, és com si em faltés alguna cosa… És com una droga, és realment addictiu. Com més ho fas, més ho necessites.

MN: Què t’agrada més, l’asfalt o la muntanya?
JJ: M’agraden les dues coses. Faig una mica de tot. Vaig començar només fent asfalt. I a partir de que es va crear el Trail Tarraco, que depenia del club de running on jo m’havia apuntat, es va crear un grup de gent que va començar a fer muntanya. I m’hi vaig afegir! I ara, depèn del calendari faig una cosa o altra. Normalment, de setembre a febrer-març faig asfalt (curses de 10 km, mitges maratons, maratons, etc.). A partir de la primavera és quan comencen les curses de muntanya. De fet, ho gaudeixo tot. Si hi ha alguna cursa que històricament m’agrada fer-la perquè cada any hi he anat o perquè l’he corregut “x” vegades i m’agrada, doncs m’hi apunto, encara que sigui d’asfalt i estigui en plena temporada de muntanya.


juditjuncosa_2

MN: Parla’m una mica del teu currículum esportiu… Fites importants fins el moment?
JJ: Vaig fer un parell de lligues de curses de 10 km: la primera edició de la del Baix Camp la vaig guanyar, i a la lliga d’asfalt de les Terres de l’Ebre vaig quedar tercera. Això va ser al mateix any: cada cap de setmana tenia una cursa! Entre una i altra lliga, no donava l’abast… A nivell de fites importants, el màxim que he fet és córrer la Ultra Trail de Montsant, i n’estic molt orgullosa (2013). He fet dos maratons també: la de Tarragona i la de Sevilla. La de Sevilla ha estat aquest any, però no em va anar massa bé perquè la vaig córrer engripada. Vaig estar tota la setmana anterior amb febre. Em trobava fatal, i quasi no podia respirar ni dormint. La vaig córrer sense estar al 100 % i això em va passar factura. La setmana abans no vaig poder entrenar per la grip, l’anterior tampoc per fatiga… Se’m va ajuntar tot!

MN: Tens preparador físic particular? Com és el teu dia a dia? Quin tipus d’entrenament segueixes? Com t’organitzes la setmana?
JJ: Si, a mi em passen uns entrenaments a principis de setmana i em diuen què he de fer cada dia. Normalment descanso divendres perquè és quan tinc entrenament amb les nenes d’Amposta. En funció de si tinc competició o no dissabte o diumenge, doncs descanso un dia o l’altre. M’ho combino com puc. Normalment els dilluns faig un rodatge (depenent del que hagi fet el dia abans). Els dimarts fem tècnica de carrera a pistes (sèries, potència a les cames, etc.). Els dimecres l’Arturo organitza uns entrenaments de força oberts a tothom (escales, pujades, farlecks, etc.). Els dijous me’n vaig a rodar (faig un circuit de 15 km a Almoster o pujo i baixo a la Mussara des de Vilaplana, on ja surten uns 10 km per muntanya i amb desnivell). Ara que allarga el dia és més guai! Un cop a la setmana, també, vaig a classes de prehabilitació per a corredors. Això va molt bé per reforçar el core (la part central), enfortir articulacions, t’ajuda a agafar equilibri, força, etc. També fas  flexions, abdominals, etc.

MN: Cuides la teva alimentació, suposo. Fas algun tipus de dieta especial?
JJ: Si, em porta una dietista, la Mònica Boquera, que és corredora també. Em passa el menú cada setmana i així sé cada dia què he de menjar. Estem intentant controlar el tema de l’anèmia ja que no n’acabem de saber la causa i de vegades estic molt fatigada

MN: Pot ser que sigui també un tema de sobreentrenament?
JJ: Sí, és possible. També l’he patit. Arriba un moment que estàs molt cansat i no saps perquè. Cada vegada que surts a entrenar, veus que et costa, que no vas bé… Ho veus de seguida que passa alguna cosa! És un cansament diferent de quan tens anèmia. És més aviat un tema de falta de ganes. Tu intentes tirar (el teu cap et diu que tiris, perquè no et fa mal res), però el teu cos no et respon, no pot. Has de saber veure-ho i parar quan toca. A part, els entrenaments que fas no et serveixen per res, perquè estàs rodant sota el teu ritme, perquè estàs gastant unes forces sense cap sentit, etc. A vegades pares dos dies i et penses que ja t’has recuperat, però no és així, i al cap de quatre dies tornes a estar igual. Cal saber fer-ho bé!

MN: Com portes el tema lesions?
JJ: És un tema complicat. En general, els corredors som molt mal pacients. No tenim gaire paciència i com que ens costa molt parar, acabem sempre arrossegant coses…


juditjuncosa_1 


MN: Tens algun gran objectiu a la vista pels propers mesos?
JJ: Aquesta temporada tenia la Marató de Sevilla, que finalment ha sortit com ha sortit, i ara a principis de maig estic apuntada a la half d’Estels del Sud (68 km), he intentat apretar aquestes darreres setmanes i a veure com va la cosa perquè arribava una mica curta de km i de positiu…

MN: Per córrer curses d’ultrafons, has d’entrenar molt el coco, també. Què et va motivar a córrer una ultra?
JJ: Evidentment, per fer llargues distàncies has d’estar preparat psicològicament. M’agrada llegir llibres de corredors… He llegit el del Dean Karnazes, el de l’Scott Jureck, el de “Nascuts per córrer”… Llegir les experiències dels més grans em motiva. La Ultra de Montsant la vaig agafar amb moltes ganes després d’haver llegit un llibre d’aquests.  I a més, al ser per Montsant, doncs tenia un valor afegit. Vaig dir-me: “jo aquesta cursa l’he de córrer i l’he de córrer bé”. M’agradaria repetir-la, però per calendari queda molt a prop de la Mitja de Tarragona, i com que l’any passat em va anar malament, aquest any la vull tornar a fer. Però encara no se què faré. Està clar que tot no pot ser.  

MN: Quan descanses tu? Quan comença i acaba la teva temporada?
JJ: Jo descanso a l’estiu, bé, a l’agost. La meva temporada comença al setembre i acaba a juliol.  

MN: Què significa per tu el C.E. Trail Tarraco?
JJ: Jo estic al Trail Tarraco des del principi. Vaig ser dels primers socis (tinc el número 22). El club ha crescut moltíssim. He tingut la sort de viure tota l’evolució, i la veritat és que està molt bé perquè a través del club coneixes molta gent, i molt diferent. I això també motiva. Potser abans no hi havia tantes noies que correguessin. Ara hi ha com un boom. Va molt bé el fet de tenir altres persones al costat, el no haver d’entrenar sola, etc. Abans me’n feia un fart de fer sèries sola a pistes, era molt més avorrit. Si tens algú amb qui córrer i compartir sempre és molt millor. Sempre pots aprendre coses dels demés! Ara ja som 250 socis!

MN: T’apuntaràs aquest any a la Cursa de Bombers Voluntaris? Què significa per tu córrer per les nostres muntanyes? Per què recomanaries aquesta cursa?
JJ:  És clar que m’hi apuntaré. Bé, a mi és em tira molt aquesta terra, me la sento molt meva i és la terra de la meva infantesa. Recomanaria aquesta cursa perquè el Montsant és del més bonic que tenim aquí a prop, capaç d’enamorar qualsevol, terra de llegendes i princeses… Poder córrer per l’ànima del Montsant és un privilegi!

MN: Bé, Judit, ens encanta sentir-te dir això! Moltes gràcies per haver-nos dedicat aquests minuts. Molta sort, salut i cames! Ens veiem a la Cursa de Bombers!

Extret de: http://blocmontsantnatura.com/persones_judit_juncosa/

dijous, 17 de juliol de 2014

Carros de Foc

Del 18 al 22 de juny 13 components del CETT ens vàrem desplaçar al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici per fer la travessa dels Carros de Foc (Ruta dels 9 Refugis).
Prèviament ens havien informat de la ruta que seguiríem i del material que seria necessari per a la nostra travessa.
Poc abans de les dues del migdia, havent recollit els forfaits a Espot, sortíem de l'aparcament del Parc Nacional ja en direcció al primer refugi: Ernest Mallafré. El paisatge ens va captivar de bon principi.

Cascada de Ratera

Allí vam dinar abans de prosseguir la nostra ruta cap a Amitges, que és on havíem de fer nit després de la nostra primera jornada. Un entrepà i una llauna ens van servir per superar els 7,260 km que ens quedaven fins al refugi.
Vam sopar molt bé, abundant i bo. Havia estat una jornada tranquil·la, l'endemà, i els que vindrien, serien dies durs.
Abans de dos quarts de vuit ja sortíem d'Amitges, ens esperàven més de 21,500km i +1134, aquell dia havíem de passar pels refugis de Saboredo, Colomèrs i dormir a Restanca.
Poc després de sortir ja vam necessitar posar-nos els grampons per enfilar un fals coll que ens duria a més de 2.50 0m d'alçada.


Vam creuar la Serra de Saboredo passant per nombrosos llacs, sempre espectaculars, abans d'arribar al Refugi. A Saboredo ens vam avituallar, sense perdre gaire estona i vam reemprendre el camí de nou.
Teníem uns quants colls per creuar aquell dia i l'itinerari era llarg.
Després de dubtar sobre el camí que havíem d'agafar per baixar fins al riu (Edu sube que es por aquí!, Edu baja que es por allí!...) vam fer una molt breu parada per començar a pujar un petit coll entre dos turons cap al Refugi de Colomèrs. Després de travessar la resclosa enfilàvem els metres finals.

 Resclosa i refugi de Colomèrs

A Colomèrs vam dinar i descansar una mica, encara ens quedaven uns quants quilòmetres per caminar, així que reemprenguerem la marxa. Ens quedaven un parell de colls abans no arribéssim a la resclosa de l'Estany deth Cap deth Pòrt, on alguns ens vam mullar els peus (que per cert, com a nous) i vam seguir camí del desguàs en un descens un pèl complicat per l'accidentat terreny, finalment davallem per un camí zigzaguejant enganxat al riu des d'on ja podem veure el Lac dera Restanca i el refugi.

Refugi de Restanca

Sortint de Restanca, el recorregut ens obligava a desfer una part del camí que el dia anterior havíem hagut de fer per baixar fins al refugi. El camí zigzagueja prop del torrent que baixa de l'Estanh deth Cap deth Pòrt mentre guanya alçada progressivament i de vegades es fica literalment dins del mateix torrent. Quan arribem a dalt a l'estany estem a 2.225m d'altitud. El voregem i ens dirigim al coll de la Crestada (2.435 m) que hem de travessar. La ruta va ser molt agradable aquell dia fins al Refugi de Joan Ventosa i Calvell.
Però, el que tots teníem al cap era una altra cosa, el temut "Contraix" (o almenys jo anava ja una mica autosuggestionada). Desdel refugi, on vam menjar per agafar forces, es veia la pala per on havíem de pujar, una pendent pronunciadíssima de neu.


La cosa, per a mi, es va començar a posar "lletja" quan les roques es van convertir en gegants de pedra, amb forats entre elles, les quals havia de travessar com pogués. La veritat, els pals en una mà, la motxilla de prop de 8 kg a l'esquena i la por que tenia van fer que allò per a mi esdevingués el que fins al moment havia estat potser la part més complicada de la travessa (i que ara, des de la distància, puc constatar que ho va ser). Quan per fi va acabar aquell "suplici", començava l'ascensió a Coll del Contraix, així que grampons i piolet en mà i amunt. Cadascú al nostre ritme vam anar pujant fins a una petita esplanada abans de la pala de neu on ens vam reagrupar per arribar al capdamunt.

 Pujant el Coll del Contraix

Un cop al cim després d'uns minuts de repòs baixàvem per l'altra vessant, primer per un caminet de pedres que feia ziga-zagues fins arribar a la neu on alguns van baixar de cul i altres ens vam veure "obligats" a practicar tècniques d'autodetenció a la muntanya.

Coll del Contraix 2.720 m

No ho negaré, de tornada em vaig agobiar, no sé si per la pressió acumulada de tot el dia o pel cansament o per tot plegat una mica, la qüestió va ser que em va agafar plorera durant la baixada del Barrranc del Contraix i bé, sort del Vicenç que sempre estava al meu costat per al que calgués.
Aquell dia portàvem molt de retard respecte a l'hora que havíem d'arribar al refugi. L'Arturo es va avançar en el camí i va avisar de que arribaríem més tard del previst a sopar. Un grupet de quatre o cinc que anàvem una mica per davant vam arribar al Refugi d'Estany Llong després de passar pel Refugi de la Centraleta i no tenir molt clar el camí que havíem de seguir, la pujada, feixuga ja a aquella hora, és la que ens hi va dur finalment. Allí hi havia l'Arturo ja dutxat i disposat a sopar quan arribés la resta del grup. La veritat és que les cares, aquell vespre, evidenciaven el cansament que portàvem tots al damunt. Havent sopat i podent-nos dutxar, tothom va recuperar una mica l'humor.
Portàvem dues jornades de més de 21 km i més de 1.100 de positiu, necessitàvem descansar ja que el dia següent ens esperàven 20 km més  i +1.330.
Passades les 7.30h sortíem d'Estany Llong per un caminet que pujava suaument fent revolts, aquesta zona era molt més verda que tot el que havíem vist fins aleshores però a mesura que anem pujant la vegetació anava desapareixent per deixar lloc a parets rocoses i de pedra. Remuntem la Collada de Dellui amb uns balcons de vistes fabuloses (2.320 m).

 Estany Tort, des de la Collada de  Dellui

Travessat el coll tornem a baixar i seguim el camí que ens duu fins una resclosa que hem de creuar i després remuntar uns metres per tornar al camí correcte que va sempre prop de l'Estany Tort i que no hem de deixar fins al final.

Resclosa de l'estany de Mariolo (2.290 m)

Abans d'arribar a Colomina, vam seguir durant una estona una antiga via de vagonetes, al principi el camí era pla i després començava a guanyar una mica de desnivell, vam deixar les vies per seguir pel camí normal i continuar guanyant alçada. En un dels revolts veiem el refugi en un petit balcó, el paisatge és obert i la vall àmplia. Travessem el desguàs de l'Estany de Colomina i ja som al refugi. 
Després de dinar i descansar, durant el segon tram del dia ens esperava el Pas de l'Ós que ens porta a 2.530 m d'altitud.

Pas de l'Ós

L'itinerari prossegueix per un camí sense massa dificultat fins que trobem uns grans blocs de granit que cal travessar. Molts passos per neu també, que ara al estar tova els podem fer sense grampons i alguns trams d'herba i pedres. Travessem alguns colls més i la resclosa de l'estany Negre de Peguera i després d'un petit ascens arribem (abans de l'hora prevista! sí, sí!) al Refugi de Josep Maria Blanc, des del meu humil punt de vista, el millor de tots amb diferència.


Estany Tòrt de Peguera

Aquella nit gran celebració al refugi, ens sabem finishers i no escatimem ni en el menjar, ni en el vi, ni amb les ganes de riure i de festa (El Mariachi loco!!!, passar la corda fen equilibris, veure les estrelles al cosat de l'Estany). A banda fem amistat amb en Ken i la Margaret, dos cracks d'Albuquerque enamorats de les "nostres" muntanyes.


El darrer dia, amb ànims renovats, contents i reposats, emprenem la nostra marxa per un sender que baixa vertiginosament durant una bona estona, no deixem el sender fins que arribem a la Piscina i hem de trencar a la nostra esquerra. Aquest camí transcorre per dins del bosc, i la vegetació és molt abundant. Evitem els dos túnels impracticables baixant per barrancs i pujant per pedreres i tornem a la pista forestal que ja ens du a  Ernest Mallafré de nou.
Ara sí que sí finishers de debò! Ho celebrem, molt contents, petons i abraçades.


El camí cap al pàrquing ja és bufar i fer ampolles, tots pensem en el dinar i quina gran experiència que hem viscut durant aquests dies.

Per acabar voldria fer una petita reflexió sobre el que per mi ha significat aquesta travessa, a banda de que és una experiència vital que et canvia la vida, els vincles que crees amb les persones que tens al voltant dia a dia, que t'ajuden, que comparteixen amb tu els seus sentiments, les sensacions de cada moment, per a mi això és impagable. És una experiència col·lectiva que et fa evolucionar i canviar com a persona, una prova de superació personal i una lluita contra les teves limitacions. Posar-hi totes les teves capacitats, forces i voluntat per aconseguir la glòria.
Gràcies a tots per ser-hi, per formar part d'aquesta gran història de convivència i sobretot per ajudar a qualsevol en el que calgués, una gran família.

diumenge, 8 de juny de 2014

Tornada a la llarga distància

Ja feia un any de la meva primera Reus-Prades-Reus i quan vaig acabar vaig pensar "Un cop i mai més", però ja ho fem això els corredors, diem que no i un any després tornem a ser a la línia de sortida disposats donar-ho tot. Així arrencava doncs, la XVIII edició d'una de les caminades més populars de les nostres contrades.


 Feia mesos que no m'enfrontava a la llarga distància i em presentava a la "cursa" amb les meves reticències.
Vaig patir un esguinç de turmell un parell de setmanes abans i això no m'havia permès entrenar com jo hauria volgut i arribar al  repte amb el volum necessari per afrontar-lo amb garanties.
Chucky (Jonathan), el qual corria per primer cop la RPR, m'acompanyava en el meu "llarg viatge" (mai li podré agraïr prou). 
A les 7 doncs, sortíem en direcció a Prades i amb ganes de córrer una bona estona. 
Bon humor en els primers quilòmetres urbans que vam compartir amb David Oliver, Pablo Rosendo, Miquel Pi i Jordi Martí B. En arribar al Picarany cadascú va posar la seva marxa i ens vam anar disgregant. Va passar l'Esther una mica abans d'arribar a dalt de tot i la vam seguir una estoneta.
La pista que ens va dur fins a l'inici del Coll de la Batalla ens va permetre agafar una mica d'aire i deixar anar les cames. En 1h06' (el mateix temps exactament que l'any anterior) ja erem al control del coll on ens hi esperava el Vicenç. 



Vaig menjar un tros de síndria i vam començar a pujar, de sobte, els problemes: se'm van tapar les orelles i em va venir molt mal de panxa, però s'havia de continuar. Anàvem cremant metres i metres, a poc a poc i sobretot sense parar. En el segon tram del coll, el mal de cap i el mareig es van afegir a la "festa", no sabia com podria acabar allò. Amb penes, treball i els ànims de Chucky vam superar el tram de la Font del Roure i finalment vam arribar a Motllats més tard de l'esperat. El Vicenç tornava a ser allà, aquest cop amb el Jordi Figueras.
Continuaven les punxades a l'estómac, vaig menjar un tros de síndria més i un tros de llimona, també bebia a tots els avituallaments.


La pista em va donar un respir, que necessitava com l'aigua i vam seguir fins a la cresta a ritme suau, sense forçar. A poc a poc ens acostàvem a Prades, allí ens havia d'agafar el Vicenç per acompanyar-nos fins a Vilaplana. Un cop vam entrar al caminet, el fet de saber que ja arrivàbem, em va donar un plus de confiança. Entràvem a l'avituallament amb 3' de retard respecte al temps de l'any passat. Vaig deixar la motxilla al Jordi Figueras, el Vi es va posar el cinturó mentre jo bebia i menjava algo de fruita. 

Sortíem cap a La Febró i el més difícil que ens quedava era la pujada del Coll de l'Agustenc i evidentment el tram final. Quan vam agafar el camí vam coincidir amb en Jordi Martí, que comentava que el genoll li estava responent prou bé, tal i com ho va certificar la seva arribada a meta. Camí de La Febró vaig menjar un petit entrepanet tot i que no tenia l'estómac per ingerir res ja que continuava amb les molèsties. En arribar-hi, el Jordi Figueras ens deia que ja anava 2' per sota del temps de l'any passat, tot i les males sensacions i haver fet aquesta vegada el circuit complert per darrera la carretera, que són prop de 800m més que l'any anterior. 

Se'm va fer difícil pujar l'Agustenc, anava justeta de forces, tot i així vam arribar a La Mussara amb 3' d'avantatge sobre el temps de l'any anterior i coincidint amb la noia que en aquell moment anava 5a. 
Les Tosques, companyes de tants i tants entrenaments, les vam baixar tant ràpid com jo vaig poder. A Vilaplana el Vicenç ens deixava i el Jordi Figueras seria l'encarregat de dur-nos fins a meta. Amb 5' de coixí sobre el temps de l'any anterior tornava a menjar fruita i beure, em vaig canviar les sabates i quan intentava aixecar-me de terra, uf... rampes a les cames. 

Sortíem de Vilaplana amb el Jordi, trotàvem el que es podia i caminàvem a les pujades, vam avançar unes quantes persones al llarg del camí, la 4a noia entre elles ja passat l'Aleixar, i ja patint molt arribàvem al control de la Boca de la Mina. El Vi era allà per ajudar-nos també en el darrer tram. Em van semblar els dos quilòmetres més interminables de la meva vida, em sentia totalment buida i no podia fer ni un pas més, la meta era a prop i el temps era bo però el meu cap i el meu cos ja no responien, sort de les llebres i dels seus ànims, perquè no tinc clar que pogués arribar sense ells amb les males sensacions que havia patit durant tota la cursa. 

Recta final, creuant la meta finalment de la mà de Chucky en 6h57'.


Mil gràcies a tots els que m'heu ajudat i heu confiat en mi.  

dimarts, 7 de gener de 2014

1r sopar de gala del C.E. Trail Tarraco

El 28 de desembre vam celebrar, al Palau del Baró, el 1r sopar de gala del Club Excursionista Trail Tarraco
Va ser una vetllada plena de sorpreses per a tothom. Es van entregar:
  • Frikipremis 

Mirlo: Edu, GPS: Iván, Pájara: Vicenç, Osea: Carla, I like it: Maria i Cabra Montesa: Judit.

  • Diploma 100 cims,  més que merescut per a Antonio Buqueras Vila

  • Trofeu per als 3 primers classificats i classificades del rànquing del club (els que més quilòmetres i més positius han fet)

1a - Esther Blasco 1.155,2 pts
2a - Judit Juncosa 696,6 pts
3a - Lucy Brooks 498,4 pts



1r - Juan Andrés Simó 2.567,7
2n - Arturo Neriz 1466,1
3r - Javier Lozano 1238,8

  • Recull d'impressions i mostres d'agraïment (dels llops), sobre el club i sobre el president Arturo Neriz per la seva tasca incondicional

  • Projecció d'un vídeo amb tots els membres del CETT i les activitats que es duen a terme

  • Harlem shake nadalenc
La festa va continuar al pub Pachito i es va allargar fins a l'hora d'esmorzar.

Esperem que sigui el primer de molts més.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

UTSM 2013


Una Ultra és una cursa molt llarga, requereix paciència i molt de cap, en conseqüència, la crònica que aneu a llegir és llarga també. He intentat explicar el que per a mi va suposar i com em vaig sentir en cada moment, espero que la gaudiu molt i pugueu veure el Montsant a través dels meus ulls.

19 d’octubre, 9.00 del matí, es dóna el tret de sortida del que ha de ser el meu gran repte de la temporada: l’Ultra Trail de la Serra del Montsant (UTSM), que tot i que uns mesos abans hagués estat impensable per a mi fer una cursa de 100 km, l’afrontava amb il·lusió i molta convicció.



La cursa sortia del costat de la Cooperativa de Cornudella de Montsant passàvem pel Carrer Major, la Plaça de la Vila i enfilàvem carrer amunt fins al Carrer dels Abeuradors on començava el camí cap a Albarca

M’esperava un dia llarg i intens però somreia cada cop que pensava “Estàs fent una Ultra”... . Em semblava una cosa molt emocionant i gran, molt gran. 







Vaig arribar a Albarca tranquil·la, a un ritme suau, l’any anterior havia corregut el Trail amb el Vicenç i vaig trigar un pèl menys aquesta vegada. Allí vaig veure un parell de gots d’aigua i sense més dilació vaig marxar direcció Ulldemolins

Passat Albarca la cursa s’enfila per una pista de ciment fins a l’Ermita de la Mare de Déu de la Serra i després recorre un bosquet que ens du al Pi de la Carbasseta i a lErmita de Santa Magdalena més endavant. 

A l'entrada d'Ulldemolins ja hi havia el Vicenç.




Vaig agafar un entrepà de pernil, un tros de plàtan i vaig beure aigua i coca-cola. No vaig reomplir la camelback, fet que pagaria més tard, abans d'arribar a Margalef, però sí que vam recarregar el bidó amb isotònic. Vaig tornar a carregar-me la motxilla i el Vi em va donar l'ipod, vam començar a caminar. Abans de sortir del poble ja trotava de nou, prop de l'Olivier i el Marc Antillach, i anar fent fins a l'Ermita de Sant Antoni.

Tot això havia estat fàcil, però ara venia una de les etapes, des del meu punt de vista, més dures. M'esperaven 17,5km fins a Margalef, feia molta calor i vaig anar sola durant molts quilòmetres.




El caminet per dins del bosc és preciós però ple de tobogans que de tant en tant m'obligaven a caminar. En veure l’embassament pensava que ja era prop del poble però encara em quedava un tram d'escales i pontets que semblava que no s'acabava mai. 

Vaig decidir menjar-me un entrepà dels que duia i mig gel que em quedava d'abans però m'havia quedat sense aigua i feia una estona que tirava d'isotònic. Vaig sortir a la pista asfaltada i vaig passar per les parets d'escalada on havia vist a Iker Pou unes setmanes abans; recordava que ja quedava poc però continuava sent dur per mi completar aquella etapa, ja que en principi no era conscient que havia d'arribar al 39K. 

Finalment vaig veure el poble i després de fer un parell de ziga-zagues entraves a la pista on hi havia el control, per un petit “túnel”. El Vi ja estava preparat, vaig donar gràcies per haver arribat finalment.



Alguns deien que plegaven, jo vaig beure aigua, vam reomplir la camel i vaig continuar. El Vi em va dir que feia 30" que havien marxat l'Ivet i la Maria però les veuria més tard. L'etapa fins a la Bisbal de Falset era més curta i això em donava un respir i una mica de tranquil·litat, sabia que en 5km tenia un altre avituallament.

Al capdamunt de la rampa de formigó hi havia el Vicenç.



A l’avituallament només hi havia fruits secs i aigua (a la font), així que després de verificar el meu dorsal vaig agafar un bon grapat d’avellanes, ametlles i cacauets i vaig baixar a la font, em vaig beure dos gots d’aigua. I amb els fruits secs a la mà vaig encarar el darrer tram abans de Cabacés (56K). 

Anava menjant mentre sortia del poble i estava fresca encara, així que em vaig disposar a pujar de nou. Al Mas del Serrador (+800 aprox.), equador de la cursa, hi havia un control de material, vaig fer broma amb la noia que hi havia i dos nois que s’havien assegut a reposar una estona (el Serrador no va trobar cap lloc més alt per fer-s’hi un mas?), em va demanar el dorsal i que li ensenyés el paravents i vaig poder continuar caminet avall. 

I em vaig sorprendre gratament a mi mateixa quan vaig veure que passat el 50K anava cantant, sí, sí , cantava la música del meu ipod i ja pensava en Cabacés.



Hi havia un punt d’aigua al 53K (aprox.), a l’Ermita de la Mare de Déu de la Foia, on vaig aprofitar per beure una mica abans de continuar i la sensació que vaig experimentar en aquell moment és indescriptible. Estava completament sola, no se sentia res, la temperatura s’havia tornat agradable (tot i la humitat), el lloc em va transmetre calma i serenor, molta pau, així que vaig inspirar, vaig mirar-me el paisatge, les rodes de molins, la font... era feliç, i en 3K, passant per les Ermites de Sant Roc i Sant Joan, arribava a Cabacés. 


Em vaig emocionar en arribar a Cabacés i de poc no ploro, havia recorregut més quilòmetres que mai i em sentia bé.

Allí havia de fer la meva primera gran aturada i arribava més de mitja hora abans del que havia previst. En entrar al bar vaig veure cares conegudes que m'esperaven i la sala es vaomplir d'aplaudiments que vaig correspondre amb un somriure. Vaig saludar la Maria, l'Ivet i el Jordi, i el Vicenç em va anar a buscar menjar mentre jo anava a recollir la bossa amb el material que necessitaria a partir de llavors.

El lavabo em va servir de vestidor i em vaig canviar, roba seca de dalt a baix (tot i que jo continuava suant). A fora m’esperava una carmanyola de pasta i per beure: coca-cola. Hora de menjar i reposar, calia agafar forces per pujar a La Figuera.


Havia arribat el Miquel Mestres que l’havia passat de camí cap aquí a causa de problemes musculars i també estava assegut menjant. No feia bona cara i finalment va decidir que ho deixava. A Cabacés també hi havia el Pep Ibáñez que ja havia plegat una mica abans.

No sé si era l’estrès, les coses que m’havia pres o l’adrenalina però estava espitosa, nerviosa, era un belluguí, la Maria em mirava amb cara d’astorada i em deia “com pot ser Judit? Tothom arriba aquí cansat i tu no pares...?”. Em van avisar que no les veuria més, així que em vaig acomiadar d’elles i vaig agafar direcció La Figuera (+600 aprox.).

Sabia que aquest tram era duret però anava bé de temps i arribar a dalt xino-xano no podia ser tan dur. Realment vaig trigar menys del que em pensava, m’acompanyava la musiqueta i el Sol, tenia la posta de Sol al meu abast, el cel es va tornar taronja darrere meu i jo continuava amunt, sentia els trets dels caçadors que m’esperonaven per arribar. 

Em van passar el Nacho (nova incorporació al club) i el seu pare, sempre animant-me.


Un cop vaig ser al caminet pla vaig començar a trotar per arribar al poble, on sense perdre gaire estona, vaig donar l’ipod al Jordi (se m’havia acabat la música després de la pujada), vaig veure un parell de gots d’aigua i un altre grapat de fruits secs, i au, volteta pel poble i fins a La Vilella Baixa.  


De camí a la Vilella Baixa van passar moltes coses. La 1a és que van venir per darrera la Marian i l’Ana Belén que s’havien perdut i es van oferir a anar juntes perquè no hagués de pujar sola a la serra en plena nit (moltes gràcies noies).

Mentre baixàvem pel Grau de la Figuera va caure la nit, cada cop ens hi veiem menys i quan el caminet entrava dins del bosc se’ns feia impossible veure on posàvem els peus. Quan vam decidir que ja n’hi havia prou de córrer a les fosques, vam fer un “alto” i ens vam posar els frontals, massa tard des del meu punt de vista, vam perdre molt de temps a les fosques. Vam seguir baixant, les noies es van avançar una mica, un altre company l’Andrés s’havia quedat un pèl enrere, i de sobte i sense veure ni gairebé com, vaig posar el peu en un forat entre dues roques i me’l vaig torçar, em va sortir un crit de dolor mentre queia, però en aquell moment allà no hi havia ningú. M’havia fet mal de debò, ho vaig saber instantàniament, vaig intentar mantenir la calma i tranquil·litzar-me, en posar-me dreta no em podia aguantar, ho vaig tornar a provar i em vaig preguntar: - Judit, pots caminar? – Sí, puc caminar, vinga doncs, endavant-  i vaig continuar el camí. Al cap de poc va aparèixer l’Andrés, li vaig explicar que havia caigut i no podia baixar més ràpid, així que com vaig poder vaig seguir fins a la Vilella Baixa.

A la Vilella vaig beure un altre cop, vaig explicar al Vi i al Jordi el que m'havia passat però no pensava en abandonar, de moment el peu no m’impedia continuar.

El Vi per animar-me em va dir que a la Vilella Alta m'esperaven tots, que estarien en aquell control per veure'm. 

Vam menjar alguna cosa, no recordo si un tros de barreta o mig gel i havíem d'anar cap a laVilella Alta, primer un tram de carretera i després caminet a l'esquerra, ho recordava perfectament, però l'Ana B. va veure un cartell i ens vam posar, convençudes, per un caminet que no era, fins que vaig dir: "noies aquí no hi ha cintes". Vam inspeccionar una mica el terreny i efectivament com que no hi havia cintes vam recular i vam tornar a sortir a la carretera, vam fer el tros que faltava fins a trobar el caminet bo i amunt que fa pujada.

La gent que m'esperava a la Vilella Alta em va donar forces quan començava a notar la fatiga, feia hores que no menjava res consistent i ja em calia tot i que el cos no m'ho demanava. 


A la Vilella Alta (75K) va ser el primer control on vaig arribar tocadeta, muscularment anava bé però fatigada. El fet de sentir l'Antonio cridant, els ànims de MJ, el Vi que no parava d'animar-me, MC, el Jordi, la cara de l'Arturo i el Víctor (l'home que apareix en les situacions més inversemblants) vaig pensar: "Què fa el Víctor a la Vilella Alta?".  Gràcies a tots.

Vam veure aigua a la font i em vaig acabar una ampolleta de líquid que duia a la bossa, però continuava havent de menjar sense saber-ho. 


Arribar a Escaladei va ser com un revulsiu, allà només quedaven 20 kilòmetres, potser un dels trams més complicats però no m'importava.


Al control havia de fer dues coses obligatòriament: menjar i que els fisios em miressin el turmell. Vaig anar cap a la camilla i per primer cop des que m'havia doblegat el turmell em vaig treure la sabata i el mitjó i vaig veure la magnitud de la tragèdia. Buffff... allò tenia molt mala pinta, els fisios s'ho van mirar i després de fer-me una mica de massatge i posar-me gel em van dir que no hauria de continuar i que com més estona aturada estigués més se m’inflaria. 

En aquell moment em van passar tantes coses pel cap... Com? 20 kilòmetres, L'Escletxa, La Serra Major, La Grallera... No hauria...? No acabo? Ningú em podrà dir que no ho he intentat... 1a Ultra... La meva Ultra... La meta i la glòria...

Vaig dubtar durant uns minuts, no ho negaré, per altra banda no havia anat allà a fer 80 quilòmetres, volia acabar i podia acabar. Vaig dir que seguiria i vaig prometre anar en compte seguint les advertències dels fisios, així ho faria. Un cop em van haver immobilitzat el peu, vaig menjar i tapar-me (estava agafant fred tanta estona aturada en aquell avituallament). 


Les noies es van avançar i em van deixar en mans de l'Andrés per tal que no hagués de pujar sola a la Serra Major. Va arribar el Jordi Merino, feia de suporter  d’un col•lega,  em va fer il•lusió veure una altra cara coneguda a Escaladei. Ell també m’havia ajudat.

Ja disposada a marxar l'Andrés havia desaparegut, ja el podíem cridar i buscar que no hi era, total que em vaig haver d'esperar als primers que marxessin per preguntar si anaven caminant i si podia anar amb ells. Em vaig “acoplar” a un parell de nois i finalment vam tirar amunt. 

Poc després d'haver començat a caminar va aparèixer l'Esther Blasco per darrera (havia competit a la cursa curta) també em va fer especial il•lusió que em vingués a trobar. Ens va acompanyar un trosset i vam xerrar una mica de tot, però havia de marxar perquè el camí continuava avançant i ella havia de tornar-se'n sense llum.

Vam tirar amunt, els nois em van fer obrir camí perquè deien que tirava bé, més amunt van començar les roques i la grimpada  i finalment El Grau de l’Escletxa (+900 aprox.), allí hi havia el David Lago fent el control de pitralls. Vam seguir amunt perquè fins al capdamunt  de la Serra encara ens quedaven més de 100 m positius. 

Com més pujàvem, més intensa es feia la boira i començava a bufar el vent. Un cop a dalt de la Serra Major (+ de 1.000 positius) es feia molt difícil trobar el camí ja que la visibilitat era escassa i el vent enredava les cintes per les plantes i arbres. Vam perdre uns minuts en algun punt on no trobàvem el camí i se’ns van afegir tres nois més que venien per darrera. Entre els sis vam anar fent camí, però va ser el pitjor tram de la cursa per a mi, entre el mal al peu, la nit i la boira i sobretot el vent i el fred, vaig patir molt, només volia que s’acabés, que parés el vent, que parés de fer fred, tenia les mans glaçades i no volia que el fred em comencés a calar, volia baixar però els quilòmetres per la serra es van fer eterns, semblava que no avançàvem que mai arribaríem a la tenda de campanya, se’m va fer realment molt dur.

Al control, després de donar el número de pitrall es començava a baixar la Serra i finalment el Grau de la Grallera. Allí em vaig tornar a quedar sola i vaig anar baixant caminant, entre relliscada i relliscada vaig arribar al final, a l’entrada de la Morera hi havia el Jordi i el Vi que em van acompanyar al control. 

Allí vaig beure de nou, vaig agafar un tros de taronja i un tros de galeta de xocolata que portava a la motxilla.

Vaig preguntar pels altres i em vaig desanimar quan el Vi em va dir:
  • No queda ningú aquí
  • Ha marxat ja?
  • Sí, se n'han anat tots
Em tocava afrontar els 8,300 km finals, de la Morera a Cornudella, ara arribava sí o sí, encara que fos arrossegant-me.


Bé, aquest tram és la veritable èpica de la cursa, córrer de nit sota la llum de la lluna pel Montsant, aguantant el mal de panxa i les ganes de vomitar, intentant moure les cames més de pressa, no parar a les pujades “non stop”, i vigilant a les baixades, no podia parar.  

Em van avançar tres persones pel Camí dels Cartoixans i el Mallol a l’entrada deCornudella de Montsant. Al poble sí que vaig poder trotar i arribar a meta corrent. Hi havia el Jordi i el Vi al final de carrer que van tirar fins a meta, un munt de gent al meu cap i un munt de pensaments als què donava voltes i una meta, una meta que no sabia que podia creuar, però que podia creuar, i que estava a punt de fer-ho, i tant! 

Finalment vaig creuar l’arc d’arribada després de 18h, emocionada per moltes coses i agraïda per moltes altres. Grans sensacions i ganes de repetir és que el em queda d’aquesta UTSM 2013. La meva primera gran Ultra, la MEVA ULTRA, les MEVES MUNTANYES, a la MEVA TERRA i amb la MEVA GENT.  


Agraïments:
A tots els que em van ajudar abans, durant i després de la cursa.
A tots els que vau ser-hi, en algun moment.
A tots els que em vau animar.
A tots els que vàreu estar pendents de mi durant algun moment del dia o bona part d’aquest
seguint-me via livetrail.
A la meva família, les meves germanes, tietes i mare.
A la gent de Lo Refugi i Naturetime que em van tractar de luxe.
Al meu club C.E. Trail Tarraco.
I especialment al meu equip: fisio, “dietista”, entrenador i sobretot al Vicenç que també va fer la seva pròpia ultra per estar al meu costat en tot moment i procurar que no em faltés de res.
Menció especial als meus àngels de la guarda (naturals de Cornudella): la meva àvia i el meu pare que va estar amb mi absolutament tota la cursa.


Per a tots vosaltres aquesta Ultra.
SOU MOLT GRANS!