Tornada a la llarga distància

Ja feia un any de la meva primera Reus-Prades-Reus i quan vaig acabar vaig pensar "Un cop i mai més", però ja ho fem això els corredors, diem que no i un any després tornem a ser a la línia de sortida disposats donar-ho tot. Així arrencava doncs, la XVIII edició d'una de les caminades més populars de les nostres contrades.

 

 Feia mesos que no m'enfrontava a la llarga distància i em presentava a la "cursa" amb les meves reticències.

Vaig patir un esguinç de turmell un parell de setmanes abans i això no m'havia permès entrenar com jo hauria volgut i arribar al  repte amb el volum necessari per afrontar-lo amb garanties.

Chucky (Jonathan), el qual corria per primer cop la RPR, m'acompanyava en el meu "llarg viatge" (mai li podré agraïr prou). 

A les 7 doncs, sortíem en direcció a Prades i amb ganes de córrer una bona estona. 

Bon humor en els primers quilòmetres urbans que vam compartir amb David Oliver, Pablo Rosendo, Miquel Pi i Jordi Martí B. En arribar al Picarany cadascú va posar la seva marxa i ens vam anar disgregant. Va passar l'Esther una mica abans d'arribar a dalt de tot i la vam seguir una estoneta.

La pista que ens va dur fins a l'inici del Coll de la Batalla ens va permetre agafar una mica d'aire i deixar anar les cames. En 1h06' (el mateix temps exactament que l'any anterior) ja erem al control del coll on ens hi esperava el Vicenç. 

 

Vaig menjar un tros de síndria i vam començar a pujar, de sobte, els problemes: se'm van tapar les orelles i em va venir molt mal de panxa, però s'havia de continuar. Anàvem cremant metres i metres, a poc a poc i sobretot sense parar. En el segon tram del coll, el mal de cap i el mareig es van afegir a la "festa", no sabia com podria acabar allò. Amb penes, treball i els ànims de Chucky vam superar el tram de la Font del Roure i finalment vam arribar a Motllats més tard de l'esperat. El Vicenç tornava a ser allà, aquest cop amb el Jordi Figueras.

Continuaven les punxades a l'estómac, vaig menjar un tros de síndria més i un tros de llimona, també bebia a tots els avituallaments.

 

La pista em va donar un respir, que necessitava com l'aigua i vam seguir fins a la cresta a ritme suau, sense forçar. A poc a poc ens acostàvem a Prades, allí ens havia d'agafar el Vicenç per acompanyar-nos fins a Vilaplana. Un cop vam entrar al caminet, el fet de saber que ja arrivàbem, em va donar un plus de confiança. Entràvem a l'avituallament amb 3' de retard respecte al temps de l'any passat. Vaig deixar la motxilla al Jordi Figueras, el Vi es va posar el cinturó mentre jo bebia i menjava algo de fruita. 

Sortíem cap a La Febró i el més difícil que ens quedava era la pujada del Coll de l'Agustenc i evidentment el tram final. Quan vam agafar el camí vam coincidir amb en Jordi Martí, que comentava que el genoll li estava responent prou bé, tal i com ho va certificar la seva arribada a meta. Camí de La Febró vaig menjar un petit entrepanet tot i que no tenia l'estómac per ingerir res ja que continuava amb les molèsties. En arribar-hi, el Jordi Figueras ens deia que ja anava 2' per sota del temps de l'any passat, tot i les males sensacions i haver fet aquesta vegada el circuit complert per darrera la carretera, que són prop de 800m més que l'any anterior. 

Se'm va fer difícil pujar l'Agustenc, anava justeta de forces, tot i així vam arribar a La Mussara amb 3' d'avantatge sobre el temps de l'any anterior i coincidint amb la noia que en aquell moment anava 5a. 

Les Tosques, companyes de tants i tants entrenaments, les vam baixar tant ràpid com jo vaig poder. A Vilaplana el Vicenç ens deixava i el Jordi Figueras seria l'encarregat de dur-nos fins a meta. Amb 5' de coixí sobre el temps de l'any anterior tornava a menjar fruita i beure, em vaig canviar les sabates i quan intentava aixecar-me de terra, uf... rampes a les cames. 

Sortíem de Vilaplana amb el Jordi, trotàvem el que es podia i caminàvem a les pujades, vam avançar unes quantes persones al llarg del camí, la 4a noia entre elles ja passat l'Aleixar, i ja patint molt arribàvem al control de la Boca de la Mina. El Vi era allà per ajudar-nos també en el darrer tram. Em van semblar els dos quilòmetres més interminables de la meva vida, em sentia totalment buida i no podia fer ni un pas més, la meta era a prop i el temps era bo però el meu cap i el meu cos ja no responien, sort de les llebres i dels seus ànims, perquè no tinc clar que pogués arribar sense ells amb les males sensacions que havia patit durant tota la cursa. 

Recta final, creuant la meta finalment de la mà de Chucky en 6h57'.

Mil gràcies a tots els que m'heu ajudat i heu confiat en mi.  

Reus - Prades - Reus

Les 5 am, sona el despertador, ha arribat el dia "Reus-Prades-Reus" – penso.

Amb la son enganxada el Vicenç i jo ens llevem i baixem a la cuina a esmorzar la llesca de pa amb truita de tonyina que havíem preparat el dia abans. Esmorzats, vestits, pentinats i equipats marxem cap a Reus. 

Podem aparcar a prop de la sortida i ens hi arribem per agafar el dorsal. Poc a poc van arribant els companys del club. Hi ha bon ambient, una mica de nervis, però tothom està animat.  Després d'una foto de circumstàncies i sense previ avís sona el tret de sortida que ens agafa una mica desprevinguts.

Rodem tranquil·lament pels carrers de Reus i es veuen cares conegudes, tant en cursa com entre el públic.

La mentalitat és "Anar fent" són molts km i es tracta d'acabar així que conservadors, encarem El Picarany, un dels trams més pesats de la cursa, el meu cap em diu "non-stop" i vaig pujant sense pressa però sense pausa, al cap d'una estona passa una noia i vaig tercera tot i que no en sóc
conscient. Després d'un tram de pista + agraït on em passa la Mònica arribem al peu del Coll de la Batalla en 1h 05' i comencem a pujar.

La pujada se’m fa feixuga, em costa trotar així que camino allargant la passa i intento mantenir el ritme i anar guanyant metres. Al cap d’una estona ens atrapa el Salva que xerra una estona amb nosaltres i després se’n va.

Al capdamunt del Coll el camí planeja una mica i podem rodar una estona abans de començar a pujar els Motllats.  A l’avituallament agafo un tros de llimona “ecs” no m’agrada, bec aigua i comencem a tirar amunt.  

“Charlioooo!” veus conegudes al final de la pujada, hi ha l’Artur Basora i el Miquel Pi que s’han acostat des de Prades i ens donaran un cop de mà fins que hi arribem. El camí amb ells es fa més amè tot i que jo vaig justa de forces i em costa aixecar els peus de terra, això propicia una caiguda, que em deixa estesa i em fa pujar el bessó, m’ajuden a aixecar-me i intento seguir trotant amb mal al genoll i al maluc però hem de continuar… intento prendre’m un gel, però em fa venir basques i decideixo que millor que no. El Vicenç va fort i m’estira tot i que ell també té problemes als bessons.

Finalment arribem a Prades en 3h22’ on hi ha la Maria i l’Esther i els dedico un somriure. Allà fem una primera aturada de cinc minuts, em rento les mans i la ferida, bec aigua, faig un mos a un entrepà de pernil, el Vi es posa les mitgetes del Miquel i jo les de l’Artur, a veure si evitem més problemes de bessons i jo canvio la motxilla pel cinturó amb un bidó d’aigua.  

Un cop llestos, petons i abraçades per a tothom, agafem el camí de sortida i ens dirigim cap a la Febró seguint el consells de l’Artur i del Miquel que ens diuen que no apretem.

Sortint de Prades em començo a sentir bé, i penso que ara ja només queda el Coll de l’Agustenc i deixarem de pujar. A la Febró agafo un grapat d’avellanes, una mica d’aigua i marxem. 

L’Esther i la Maria tornen a ser al principi de la pista que puja cap al coll, aquest cop anem fent amb calma, no podem trotar així que anem caminant, tot i així abans d’arribar a dalt atrapem un grupet de corredors. 

Abans de la cruïlla el Vicenç té rampes a les cames i estirem uns segons, diu que marxi però no el penso deixar allà sol, quan podem tornem a trotar tot i que la pista de pujada se’m torna a fer pesada i costa mantenir el trot constant. Senderó cap a la dreta i apretant fins a l’avituallament, el Vicenç em treu distància. Paro un moment, bec un got d’aigua i em diuen que sóc la 4a noia.

Baixem les Tosques, no malament del tot, començo a sentir els genolls i el maluc adolorits però penso “queixant-me no hi guanyaré res, així que endavant”, el Vicenç reviscola quan toca el camí asfaltat i no el puc seguir,  passem a l’Eva i el Salva que han fet un tram de la cursa caminant i ens donen ànims.

Un cop a Vilaplana aturada tècnica novament. Tornen a ser-hi l’Esther, la Maria, l’Artur i el Miquel.  I també hi ha la 3a noia.

El Vicenç decideix fer via pel seu compte perquè tot i que de moment es troba bé no les té totes i demana que algú m’acompanyi que tinc corda per estona, l’Artur ho farà, és un acte simbòlic per a mi. Em canvio les sabatilles mentre l’Esther intenta reomplir-me el bidó amb una mica d’isotònic, però es veu que l’estan racionant, al final, per no perdre més temps el poso sota la font i l’empleno d’aigua, li pregunto a l’Artur si em pot portar el cinturó i se’l lliga a la cintura. 

Camí de l’Aleixar trobem el Vicenç, anem junts una estoneta, passem la 3a noia, uns metres més endavant el Vicenç ens diu que continuem i ell es queda una mica enrere. L’Artur fa molt bona feina fins l’Aleixar. 

Allí hi ha el Miquel de nou, l’Artur se’n torna enrere per anar a buscar el Vicenç, jo menjo un tros de taronja i em queden 10 km que, ara sí, he d’afrontar sola.

A la sortida del poble torno a trobar-me amb l’Esther i la Maria que van cap a l’avituallament.

A la sortida de l’Aleixar ja m’han advertit que amb calma que hi ha una bona pujada, la faig caminant fins que la pista comença a planejar i es pot trotar. El cansament fa estralls en els corredors i avanço a molta gent.

A la riera vaig completament sola i hi fa molta calor, vaig calculant els km que em queden per acabar,  però sembla que el camí no s’acaba mai. Coincideixo amb tres nois que em donen conversa i de seguida els deixo enrere, només vull arribar a Reus (mai hagués pensat que podia dir això), veure el Pere Mata. Quan finalment surto a la carretera, hi ha un llop esperant-me!!!! No m’ho podia creure, 3 km i meta. Em paro a l’avituallament de la boca de la Mina perquè m’omplin un got d’aigua i em ruixen les cames, el Jordi m’anima constantment però ja no tinc gaire més per oferir.

Al final del caminet i just abans de trepitjar l’asfalt ens trobem al Ricardo, però ell té encara una altra marxa que engega quan posa els peus al pas de vianants. Ara ja està fet, 1.5 km i hauré arribat. El Jordi continua donant-me ànims i a l’entrada del parc em deixa sola per creuar la meta. A l’arribada sento la veu del Soriano, Ivan, Alex, Juan Andrés, Miquel Mestres i Esther, tots animant-me i ja hi sóc: 7h00’.

Un cop recuperada decideixo anar a veure si arriba el Vicenç, ja pateixo perquè em sembla estrany que tardi, tant, m’han dit que va amb la Maria. Caminant començo a tirar amunt, a veure si el trobo, alguns corredors m’adverteixen del seu estat, no és gaire esperançador el que em diuen, finalment els veig aparèixer. L’acompanyem fins a la meta i la creua corrent, per mi és una victòria després de tot el que ha hagut de patir, però ell em volia portar fins a Vilaplana sí o sí, mil gràcies.

Gràcies també a tots els companys que vau ser-hi, a l’equip de suport i a les llebres i/o acompanyants i enhorabona a tots vosaltres també, això és el que fa gran la “manada”.

Una gran experiència i definitivament única.