Del 18 al 22 de juny 13 components del CETT ens vàrem desplaçar al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici per fer la travessa dels Carros de Foc (Ruta dels 9 Refugis).
Prèviament ens havien informat de la ruta que seguiríem i del material que seria necessari per a la nostra travessa.
Poc abans de les dues del migdia, havent recollit els forfaits a Espot, sortíem de l'aparcament del Parc Nacional ja en direcció al primer refugi: Ernest Mallafré. El paisatge ens va captivar de bon principi.
Cascada de Ratera
Allí vam dinar abans de prosseguir la nostra ruta cap a Amitges, que és on havíem de fer nit després de la nostra primera jornada. Un entrepà i una llauna ens van servir per superar els 7,260 km que ens quedaven fins al refugi.
Vam sopar molt bé, abundant i bo. Havia estat una jornada tranquil·la, l'endemà, i els que vindrien, serien dies durs.
Abans de dos quarts de vuit ja sortíem d'Amitges, ens esperàven més de 21,500km i +1134, aquell dia havíem de passar pels refugis de Saboredo, Colomèrs i dormir a Restanca.
Poc després de sortir ja vam necessitar posar-nos els grampons per enfilar un fals coll que ens duria a més de 2.50 0m d'alçada.
Vam creuar la Serra de Saboredo passant per nombrosos llacs, sempre espectaculars, abans d'arribar al Refugi. A Saboredo ens vam avituallar, sense perdre gaire estona i vam reemprendre el camí de nou.
Teníem uns quants colls per creuar aquell dia i l'itinerari era llarg.
Després de dubtar sobre el camí que havíem d'agafar per baixar fins al riu (Edu sube que es por aquí!, Edu baja que es por allí!...) vam fer una molt breu parada per començar a pujar un petit coll entre dos turons cap al Refugi de Colomèrs. Després de travessar la resclosa enfilàvem els metres finals.
Resclosa i refugi de Colomèrs
A Colomèrs vam dinar i descansar una mica, encara ens quedaven uns quants quilòmetres per caminar, així que reemprenguerem la marxa. Ens quedaven un parell de colls abans no arribéssim a la resclosa de l'Estany deth Cap deth Pòrt, on alguns ens vam mullar els peus (que per cert, com a nous) i vam seguir camí del desguàs en un descens un pèl complicat per l'accidentat terreny, finalment davallem per un camí zigzaguejant enganxat al riu des d'on ja podem veure el Lac dera Restanca i el refugi.
Refugi de Restanca
Sortint de Restanca, el recorregut ens obligava a desfer una part del camí que el dia anterior havíem hagut de fer per baixar fins al refugi. El camí zigzagueja prop del torrent que baixa de l'Estanh deth Cap deth Pòrt mentre guanya alçada progressivament i de vegades es fica literalment dins del mateix torrent. Quan arribem a dalt a l'estany estem a 2.225m d'altitud. El voregem i ens dirigim al coll de la Crestada (2.435 m) que hem de travessar. La ruta va ser molt agradable aquell dia fins al Refugi de Joan Ventosa i Calvell.
Però, el que tots teníem al cap era una altra cosa, el temut "Contraix" (o almenys jo anava ja una mica autosuggestionada). Desdel refugi, on vam menjar per agafar forces, es veia la pala per on havíem de pujar, una pendent pronunciadíssima de neu.
La cosa, per a mi, es va començar a posar "lletja" quan les roques es van convertir en gegants de pedra, amb forats entre elles, les quals havia de travessar com pogués. La veritat, els pals en una mà, la motxilla de prop de 8 kg a l'esquena i la por que tenia van fer que allò per a mi esdevingués el que fins al moment havia estat potser la part més complicada de la travessa (i que ara, des de la distància, puc constatar que ho va ser). Quan per fi va acabar aquell "suplici", començava l'ascensió a Coll del Contraix, així que grampons i piolet en mà i amunt. Cadascú al nostre ritme vam anar pujant fins a una petita esplanada abans de la pala de neu on ens vam reagrupar per arribar al capdamunt.
Pujant el Coll del Contraix
Un cop al cim després d'uns minuts de repòs baixàvem per l'altra vessant, primer per un caminet de pedres que feia ziga-zagues fins arribar a la neu on alguns van baixar de cul i altres ens vam veure "obligats" a practicar tècniques d'autodetenció a la muntanya.
Coll del Contraix 2.720 m
No ho negaré, de tornada em vaig agobiar, no sé si per la pressió acumulada de tot el dia o pel cansament o per tot plegat una mica, la qüestió va ser que em va agafar plorera durant la baixada del Barrranc del Contraix i bé, sort del Vicenç que sempre estava al meu costat per al que calgués.
Aquell dia portàvem molt de retard respecte a l'hora que havíem d'arribar al refugi. L'Arturo es va avançar en el camí i va avisar de que arribaríem més tard del previst a sopar. Un grupet de quatre o cinc que anàvem una mica per davant vam arribar al Refugi d'Estany Llong després de passar pel Refugi de la Centraleta i no tenir molt clar el camí que havíem de seguir, la pujada, feixuga ja a aquella hora, és la que ens hi va dur finalment. Allí hi havia l'Arturo ja dutxat i disposat a sopar quan arribés la resta del grup. La veritat és que les cares, aquell vespre, evidenciaven el cansament que portàvem tots al damunt. Havent sopat i podent-nos dutxar, tothom va recuperar una mica l'humor.
Portàvem dues jornades de més de 21 km i més de 1.100 de positiu, necessitàvem descansar ja que el dia següent ens esperàven 20 km més i +1.330.
Passades les 7.30h sortíem d'Estany Llong per un caminet que pujava suaument fent revolts, aquesta zona era molt més verda que tot el que havíem vist fins aleshores però a mesura que anem pujant la vegetació anava desapareixent per deixar lloc a parets rocoses i de pedra. Remuntem la Collada de Dellui amb uns balcons de vistes fabuloses (2.320 m).
Abans d'arribar a Colomina, vam seguir durant una estona una antiga via de vagonetes, al principi el camí era pla i després començava a guanyar una mica de desnivell, vam deixar les vies per seguir pel camí normal i continuar guanyant alçada. En un dels revolts veiem el refugi en un petit balcó, el paisatge és obert i la vall àmplia. Travessem el desguàs de l'Estany de Colomina i ja som al refugi.
Després de dinar i descansar, durant el segon tram del dia ens esperava el Pas de l'Ós que ens porta a 2.530 m d'altitud.
Portàvem dues jornades de més de 21 km i més de 1.100 de positiu, necessitàvem descansar ja que el dia següent ens esperàven 20 km més i +1.330.
Passades les 7.30h sortíem d'Estany Llong per un caminet que pujava suaument fent revolts, aquesta zona era molt més verda que tot el que havíem vist fins aleshores però a mesura que anem pujant la vegetació anava desapareixent per deixar lloc a parets rocoses i de pedra. Remuntem la Collada de Dellui amb uns balcons de vistes fabuloses (2.320 m).
Estany Tort, des de la Collada de Dellui
Travessat el coll tornem a baixar i seguim el camí que ens duu fins una resclosa que hem de creuar i després remuntar uns metres per tornar al camí correcte que va sempre prop de l'Estany Tort i que no hem de deixar fins al final.
Resclosa de l'estany de Mariolo (2.290 m)
Abans d'arribar a Colomina, vam seguir durant una estona una antiga via de vagonetes, al principi el camí era pla i després començava a guanyar una mica de desnivell, vam deixar les vies per seguir pel camí normal i continuar guanyant alçada. En un dels revolts veiem el refugi en un petit balcó, el paisatge és obert i la vall àmplia. Travessem el desguàs de l'Estany de Colomina i ja som al refugi.
Després de dinar i descansar, durant el segon tram del dia ens esperava el Pas de l'Ós que ens porta a 2.530 m d'altitud.
Pas de l'Ós
L'itinerari prossegueix per un camí sense massa dificultat fins que trobem uns grans blocs de granit que cal travessar. Molts passos per neu també, que ara al estar tova els podem fer sense grampons i alguns trams d'herba i pedres. Travessem alguns colls més i la resclosa de l'estany Negre de Peguera i després d'un petit ascens arribem (abans de l'hora prevista! sí, sí!) al Refugi de Josep Maria Blanc, des del meu humil punt de vista, el millor de tots amb diferència.
Estany Tòrt de Peguera
Aquella nit gran celebració al refugi, ens sabem finishers i no escatimem ni en el menjar, ni en el vi, ni amb les ganes de riure i de festa (El Mariachi loco!!!, passar la corda fen equilibris, veure les estrelles al cosat de l'Estany). A banda fem amistat amb en Ken i la Margaret, dos cracks d'Albuquerque enamorats de les "nostres" muntanyes.
El darrer dia, amb ànims renovats, contents i reposats, emprenem la nostra marxa per un sender que baixa vertiginosament durant una bona estona, no deixem el sender fins que arribem a la Piscina i hem de trencar a la nostra esquerra. Aquest camí transcorre per dins del bosc, i la vegetació és molt abundant. Evitem els dos túnels impracticables baixant per barrancs i pujant per pedreres i tornem a la pista forestal que ja ens du a Ernest Mallafré de nou.
Ara sí que sí finishers de debò! Ho celebrem, molt contents, petons i abraçades.
El camí cap al pàrquing ja és bufar i fer ampolles, tots pensem en el dinar i quina gran experiència que hem viscut durant aquests dies.
Per acabar voldria fer una petita reflexió sobre el que per mi ha significat aquesta travessa, a banda de que és una experiència vital que et canvia la vida, els vincles que crees amb les persones que tens al voltant dia a dia, que t'ajuden, que comparteixen amb tu els seus sentiments, les sensacions de cada moment, per a mi això és impagable. És una experiència col·lectiva que et fa evolucionar i canviar com a persona, una prova de superació personal i una lluita contra les teves limitacions. Posar-hi totes les teves capacitats, forces i voluntat per aconseguir la glòria.
Gràcies a tots per ser-hi, per formar part d'aquesta gran història de convivència i sobretot per ajudar a qualsevol en el que calgués, una gran família.
