Les 5 am, sona el despertador,
ha arribat el dia "Reus-Prades-Reus" – penso.
Amb la son enganxada el Vicenç
i jo ens llevem i baixem a la cuina a esmorzar la llesca de pa amb truita de
tonyina que havíem preparat el dia abans. Esmorzats, vestits, pentinats i
equipats marxem cap a Reus.
Podem aparcar a prop de la
sortida i ens hi arribem per agafar el dorsal. Poc a poc van arribant els
companys del club. Hi ha bon ambient, una mica de nervis, però tothom està
animat. Després d'una foto de circumstàncies
i sense previ avís sona el tret de sortida que ens agafa una mica
desprevinguts.
Rodem tranquil·lament pels
carrers de Reus i es veuen cares conegudes, tant en cursa com entre el públic.
conscient. Després d'un tram de pista + agraït on em passa la Mònica arribem al peu del Coll de la Batalla en 1h 05' i comencem a pujar.
La pujada se’m fa feixuga, em
costa trotar així que camino allargant la passa i intento mantenir el ritme i
anar guanyant metres. Al cap d’una estona ens atrapa el Salva que xerra una
estona amb nosaltres i després se’n va.
Al capdamunt del Coll el camí
planeja una mica i podem rodar una estona abans de començar a pujar els Motllats. A l’avituallament agafo un tros de llimona
“ecs” no m’agrada, bec aigua i comencem a tirar amunt.
“Charlioooo!” veus conegudes
al final de la pujada, hi ha l’Artur Basora i el Miquel Pi que s’han acostat
des de Prades i ens donaran un cop de mà fins que hi arribem. El camí amb ells
es fa més amè tot i que jo vaig justa de forces i em costa aixecar els peus de
terra, això propicia una caiguda, que em deixa estesa i em fa pujar el bessó,
m’ajuden a aixecar-me i intento seguir trotant amb mal al genoll i al maluc
però hem de continuar… intento prendre’m un gel, però em fa venir basques i
decideixo que millor que no. El Vicenç va fort i m’estira tot i que ell també
té problemes als bessons.
Un cop llestos, petons i
abraçades per a tothom, agafem el camí de sortida i ens dirigim cap a la Febró
seguint el consells de l’Artur i del Miquel que ens diuen que no apretem.
Sortint de Prades em començo a
sentir bé, i penso que ara ja només queda el Coll de l’Agustenc i deixarem de
pujar. A la Febró agafo un grapat d’avellanes, una mica d’aigua i marxem.
L’Esther i la Maria tornen a
ser al principi de la pista que puja cap al coll, aquest cop anem fent amb
calma, no podem trotar així que anem caminant, tot i així abans d’arribar a
dalt atrapem un grupet de corredors.
Abans de la cruïlla el Vicenç
té rampes a les cames i estirem uns segons, diu que marxi però no el penso
deixar allà sol, quan podem tornem a trotar tot i que la pista de pujada se’m
torna a fer pesada i costa mantenir el trot constant. Senderó cap a la dreta i
apretant fins a l’avituallament, el Vicenç em treu distància. Paro un moment,
bec un got d’aigua i em diuen que sóc la 4a noia.
Baixem les Tosques, no
malament del tot, començo a sentir els genolls i el maluc adolorits però penso
“queixant-me no hi guanyaré res, així que endavant”, el Vicenç reviscola quan
toca el camí asfaltat i no el puc seguir,
passem a l’Eva i el Salva que han fet un tram de la cursa caminant i ens
donen ànims.
El Vicenç decideix fer via pel
seu compte perquè tot i que de moment es troba bé no les té totes i demana que
algú m’acompanyi que tinc corda per estona, l’Artur ho farà, és un acte
simbòlic per a mi. Em canvio les sabatilles mentre l’Esther intenta reomplir-me
el bidó amb una mica d’isotònic, però es veu que l’estan racionant, al final,
per no perdre més temps el poso sota la font i l’empleno d’aigua, li pregunto a
l’Artur si em pot portar el cinturó i se’l lliga a la cintura.
Camí de l’Aleixar trobem el
Vicenç, anem junts una estoneta, passem la 3a noia, uns metres més endavant el
Vicenç ens diu que continuem i ell es queda una mica enrere. L’Artur fa molt
bona feina fins l’Aleixar.
Allí hi ha el Miquel de nou,
l’Artur se’n torna enrere per anar a buscar el Vicenç, jo menjo un tros de
taronja i em queden 10 km que, ara sí, he d’afrontar sola.
A la sortida del poble torno a
trobar-me amb l’Esther i la Maria que van cap a l’avituallament.
A la sortida de l’Aleixar ja
m’han advertit que amb calma que hi ha una bona pujada, la faig caminant fins
que la pista comença a planejar i es pot trotar. El cansament fa estralls en
els corredors i avanço a molta gent.
A la riera vaig completament
sola i hi fa molta calor, vaig calculant els km que em queden per acabar, però sembla que el camí no s’acaba mai. Coincideixo
amb tres nois que em donen conversa i de seguida els deixo enrere, només vull
arribar a Reus (mai hagués pensat que podia dir això), veure el Pere Mata. Quan
finalment surto a la carretera, hi ha un llop esperant-me!!!! No m’ho podia
creure, 3 km i meta. Em paro a l’avituallament de la boca de la Mina perquè
m’omplin un got d’aigua i em ruixen les cames, el Jordi m’anima constantment
però ja no tinc gaire més per oferir.
Un cop recuperada decideixo
anar a veure si arriba el Vicenç, ja pateixo perquè em sembla estrany que
tardi, tant, m’han dit que va amb la Maria. Caminant començo a tirar amunt, a
veure si el trobo, alguns corredors m’adverteixen del seu estat, no és gaire
esperançador el que em diuen, finalment els veig aparèixer. L’acompanyem fins a
la meta i la creua corrent, per mi és una victòria després de tot el que ha
hagut de patir, però ell em volia portar fins a Vilaplana sí o sí, mil gràcies.
Gràcies també a tots els
companys que vau ser-hi, a l’equip de suport i a les llebres i/o acompanyants i
enhorabona a tots vosaltres també, això és el que fa gran la “manada”.
Una gran experiència i
definitivament única.
