Tornada a la llarga distància

Ja feia un any de la meva primera Reus-Prades-Reus i quan vaig acabar vaig pensar "Un cop i mai més", però ja ho fem això els corredors, diem que no i un any després tornem a ser a la línia de sortida disposats donar-ho tot. Així arrencava doncs, la XVIII edició d'una de les caminades més populars de les nostres contrades.

 

 Feia mesos que no m'enfrontava a la llarga distància i em presentava a la "cursa" amb les meves reticències.

Vaig patir un esguinç de turmell un parell de setmanes abans i això no m'havia permès entrenar com jo hauria volgut i arribar al  repte amb el volum necessari per afrontar-lo amb garanties.

Chucky (Jonathan), el qual corria per primer cop la RPR, m'acompanyava en el meu "llarg viatge" (mai li podré agraïr prou). 

A les 7 doncs, sortíem en direcció a Prades i amb ganes de córrer una bona estona. 

Bon humor en els primers quilòmetres urbans que vam compartir amb David Oliver, Pablo Rosendo, Miquel Pi i Jordi Martí B. En arribar al Picarany cadascú va posar la seva marxa i ens vam anar disgregant. Va passar l'Esther una mica abans d'arribar a dalt de tot i la vam seguir una estoneta.

La pista que ens va dur fins a l'inici del Coll de la Batalla ens va permetre agafar una mica d'aire i deixar anar les cames. En 1h06' (el mateix temps exactament que l'any anterior) ja erem al control del coll on ens hi esperava el Vicenç. 

 

Vaig menjar un tros de síndria i vam començar a pujar, de sobte, els problemes: se'm van tapar les orelles i em va venir molt mal de panxa, però s'havia de continuar. Anàvem cremant metres i metres, a poc a poc i sobretot sense parar. En el segon tram del coll, el mal de cap i el mareig es van afegir a la "festa", no sabia com podria acabar allò. Amb penes, treball i els ànims de Chucky vam superar el tram de la Font del Roure i finalment vam arribar a Motllats més tard de l'esperat. El Vicenç tornava a ser allà, aquest cop amb el Jordi Figueras.

Continuaven les punxades a l'estómac, vaig menjar un tros de síndria més i un tros de llimona, també bebia a tots els avituallaments.

 

La pista em va donar un respir, que necessitava com l'aigua i vam seguir fins a la cresta a ritme suau, sense forçar. A poc a poc ens acostàvem a Prades, allí ens havia d'agafar el Vicenç per acompanyar-nos fins a Vilaplana. Un cop vam entrar al caminet, el fet de saber que ja arrivàbem, em va donar un plus de confiança. Entràvem a l'avituallament amb 3' de retard respecte al temps de l'any passat. Vaig deixar la motxilla al Jordi Figueras, el Vi es va posar el cinturó mentre jo bebia i menjava algo de fruita. 

Sortíem cap a La Febró i el més difícil que ens quedava era la pujada del Coll de l'Agustenc i evidentment el tram final. Quan vam agafar el camí vam coincidir amb en Jordi Martí, que comentava que el genoll li estava responent prou bé, tal i com ho va certificar la seva arribada a meta. Camí de La Febró vaig menjar un petit entrepanet tot i que no tenia l'estómac per ingerir res ja que continuava amb les molèsties. En arribar-hi, el Jordi Figueras ens deia que ja anava 2' per sota del temps de l'any passat, tot i les males sensacions i haver fet aquesta vegada el circuit complert per darrera la carretera, que són prop de 800m més que l'any anterior. 

Se'm va fer difícil pujar l'Agustenc, anava justeta de forces, tot i així vam arribar a La Mussara amb 3' d'avantatge sobre el temps de l'any anterior i coincidint amb la noia que en aquell moment anava 5a. 

Les Tosques, companyes de tants i tants entrenaments, les vam baixar tant ràpid com jo vaig poder. A Vilaplana el Vicenç ens deixava i el Jordi Figueras seria l'encarregat de dur-nos fins a meta. Amb 5' de coixí sobre el temps de l'any anterior tornava a menjar fruita i beure, em vaig canviar les sabates i quan intentava aixecar-me de terra, uf... rampes a les cames. 

Sortíem de Vilaplana amb el Jordi, trotàvem el que es podia i caminàvem a les pujades, vam avançar unes quantes persones al llarg del camí, la 4a noia entre elles ja passat l'Aleixar, i ja patint molt arribàvem al control de la Boca de la Mina. El Vi era allà per ajudar-nos també en el darrer tram. Em van semblar els dos quilòmetres més interminables de la meva vida, em sentia totalment buida i no podia fer ni un pas més, la meta era a prop i el temps era bo però el meu cap i el meu cos ja no responien, sort de les llebres i dels seus ànims, perquè no tinc clar que pogués arribar sense ells amb les males sensacions que havia patit durant tota la cursa. 

Recta final, creuant la meta finalment de la mà de Chucky en 6h57'.

Mil gràcies a tots els que m'heu ajudat i heu confiat en mi.  

UTSM 2013

Una Ultra és una cursa molt llarga, requereix paciència i molt de cap, en conseqüència, la crònica que aneu a llegir és llarga també. He intentat explicar el que per a mi va suposar i com em vaig sentir en cada moment, espero que la gaudiu molt i pugueu veure el Montsant a través dels meus ulls.

19 d’octubre, 9.00 del matí, es dóna el tret de sortida del que ha de ser el meu gran repte de la temporada: l’Ultra Trail de la Serra del Montsant (UTSM), que tot i que uns mesos abans hagués estat impensable per a mi fer una cursa de 100 km, l’afrontava amb il·lusió i molta convicció.

La cursa sortia del costat de la Cooperativa de Cornudella de Montsant passàvem pel Carrer Major, la Plaça de la Vila i enfilàvem carrer amunt fins al Carrer dels Abeuradors on començava el camí cap a Albarca. 

M’esperava un dia llarg i intens però somreia cada cop que pensava “Estàs fent una Ultra”... . Em semblava una cosa molt emocionant i gran, molt gran. 

 

Vaig arribar a Albarca tranquil·la, a un ritme suau, l’any anterior havia corregut el Trail amb el Vicenç i vaig trigar un pèl menys aquesta vegada. Allí vaig veure un parell de gots d’aigua i sense més dilació vaig marxar direcció Ulldemolins. 

Passat Albarca la cursa s’enfila per una pista de ciment fins a l’Ermita de la Mare de Déu de la Serra i després recorre un bosquet que ens du al Pi de la Carbasseta i a l’Ermita de Santa Magdalena més endavant. 

A l'entrada d'Ulldemolins ja hi havia el Vicenç.

Vaig agafar un entrepà de pernil, un tros de plàtan i vaig beure aigua i coca-cola. No vaig reomplir la camelback, fet que pagaria més tard, abans d'arribar a Margalef, però sí que vam recarregar el bidó amb isotònic. Vaig tornar a carregar-me la motxilla i el Vi em va donar l'ipod, vam començar a caminar. Abans de sortir del poble ja trotava de nou, prop de l'Olivier i el Marc Antillach, i anar fent fins a l'Ermita de Sant Antoni.

Tot això havia estat fàcil, però ara venia una de les etapes, des del meu punt de vista, més dures. M'esperaven 17,5km fins a Margalef, feia molta calor i vaig anar sola durant molts quilòmetres.

El caminet per dins del bosc és preciós però ple de tobogans que de tant en tant m'obligaven a caminar. En veure l’embassament pensava que ja era prop del poble però encara em quedava un tram d'escales i pontets que semblava que no s'acabava mai. 

Vaig decidir menjar-me un entrepà dels que duia i mig gel que em quedava d'abans però m'havia quedat sense aigua i feia una estona que tirava d'isotònic. Vaig sortir a la pista asfaltada i vaig passar per les parets d'escalada on havia vist a Iker Pou unes setmanes abans; recordava que ja quedava poc però continuava sent dur per mi completar aquella etapa, ja que en principi no era conscient que havia d'arribar al 39K. 

Finalment vaig veure el poble i després de fer un parell de ziga-zagues entraves a la pista on hi havia el control, per un petit “túnel”. El Vi ja estava preparat, vaig donar gràcies per haver arribat finalment.

Alguns deien que plegaven, jo vaig beure aigua, vam reomplir la camel i vaig continuar. El Vi em va dir que feia 30" que havien marxat l'Ivet i la Maria però les veuria més tard. L'etapa fins a la Bisbal de Falset era més curta i això em donava un respir i una mica de tranquil·litat, sabia que en 5km tenia un altre avituallament.

Al capdamunt de la rampa de formigó hi havia el Vicenç.

A l’avituallament només hi havia fruits secs i aigua (a la font), així que després de verificar el meu dorsal vaig agafar un bon grapat d’avellanes, ametlles i cacauets i vaig baixar a la font, em vaig beure dos gots d’aigua. I amb els fruits secs a la mà vaig encarar el darrer tram abans de Cabacés (56K). 

Anava menjant mentre sortia del poble i estava fresca encara, així que em vaig disposar a pujar de nou. Al Mas del Serrador (+800 aprox.), equador de la cursa, hi havia un control de material, vaig fer broma amb la noia que hi havia i dos nois que s’havien assegut a reposar una estona (el Serrador no va trobar cap lloc més alt per fer-s’hi un mas?), em va demanar el dorsal i que li ensenyés el paravents i vaig poder continuar caminet avall. 

I em vaig sorprendre gratament a mi mateixa quan vaig veure que passat el 50K anava cantant, sí, sí , cantava la música del meu ipod i ja pensava en Cabacés.

Hi havia un punt d’aigua al 53K (aprox.), a l’Ermita de la Mare de Déu de la Foia, on vaig aprofitar per beure una mica abans de continuar i la sensació que vaig experimentar en aquell moment és indescriptible. Estava completament sola, no se sentia res, la temperatura s’havia tornat agradable (tot i la humitat), el lloc em va transmetre calma i serenor, molta pau, així que vaig inspirar, vaig mirar-me el paisatge, les rodes de molins, la font... era feliç, i en 3K, passant per les Ermites de Sant Roc i Sant Joan, arribava a Cabacés. 

Em vaig emocionar en arribar a Cabacés i de poc no ploro, havia recorregut més quilòmetres que mai i em sentia bé.

Allí havia de fer la meva primera gran aturada i arribava més de mitja hora abans del que havia previst. En entrar al bar vaig veure cares conegudes que m'esperaven i la sala es vaomplir d'aplaudiments que vaig correspondre amb un somriure. Vaig saludar la Maria, l'Ivet i el Jordi, i el Vicenç em va anar a buscar menjar mentre jo anava a recollir la bossa amb el material que necessitaria a partir de llavors.

El lavabo em va servir de vestidor i em vaig canviar, roba seca de dalt a baix (tot i que jo continuava suant). A fora m’esperava una carmanyola de pasta i per beure: coca-cola. Hora de menjar i reposar, calia agafar forces per pujar a La Figuera.

Havia arribat el Miquel Mestres que l’havia passat de camí cap aquí a causa de problemes musculars i també estava assegut menjant. No feia bona cara i finalment va decidir que ho deixava. A Cabacés també hi havia el Pep Ibáñez que ja havia plegat una mica abans.

No sé si era l’estrès, les coses que m’havia pres o l’adrenalina però estava espitosa, nerviosa, era un belluguí, la Maria em mirava amb cara d’astorada i em deia “com pot ser Judit? Tothom arriba aquí cansat i tu no pares...?”. Em van avisar que no les veuria més, així que em vaig acomiadar d’elles i vaig agafar direcció La Figuera (+600 aprox.).

Sabia que aquest tram era duret però anava bé de temps i arribar a dalt xino-xano no podia ser tan dur. Realment vaig trigar menys del que em pensava, m’acompanyava la musiqueta i el Sol, tenia la posta de Sol al meu abast, el cel es va tornar taronja darrere meu i jo continuava amunt, sentia els trets dels caçadors que m’esperonaven per arribar. 

Em van passar el Nacho (nova incorporació al club) i el seu pare, sempre animant-me.

Un cop vaig ser al caminet pla vaig començar a trotar per arribar al poble, on sense perdre gaire estona, vaig donar l’ipod al Jordi (se m’havia acabat la música després de la pujada), vaig veure un parell de gots d’aigua i un altre grapat de fruits secs, i au, volteta pel poble i fins a La Vilella Baixa.  

De camí a la Vilella Baixa van passar moltes coses. La 1a és que van venir per darrera la Marian i l’Ana Belén que s’havien perdut i es van oferir a anar juntes perquè no hagués de pujar sola a la serra en plena nit (moltes gràcies noies).

Mentre baixàvem pel Grau de la Figuera va caure la nit, cada cop ens hi veiem menys i quan el caminet entrava dins del bosc se’ns feia impossible veure on posàvem els peus. Quan vam decidir que ja n’hi havia prou de córrer a les fosques, vam fer un “alto” i ens vam posar els frontals, massa tard des del meu punt de vista, vam perdre molt de temps a les fosques. Vam seguir baixant, les noies es van avançar una mica, un altre company l’Andrés s’havia quedat un pèl enrere, i de sobte i sense veure ni gairebé com, vaig posar el peu en un forat entre dues roques i me’l vaig torçar, em va sortir un crit de dolor mentre queia, però en aquell moment allà no hi havia ningú. M’havia fet mal de debò, ho vaig saber instantàniament, vaig intentar mantenir la calma i tranquil·litzar-me, en posar-me dreta no em podia aguantar, ho vaig tornar a provar i em vaig preguntar: - Judit, pots caminar? – Sí, puc caminar, vinga doncs, endavant-  i vaig continuar el camí. Al cap de poc va aparèixer l’Andrés, li vaig explicar que havia caigut i no podia baixar més ràpid, així que com vaig poder vaig seguir fins a la Vilella Baixa.

A la Vilella vaig beure un altre cop, vaig explicar al Vi i al Jordi el que m'havia passat però no pensava en abandonar, de moment el peu no m’impedia continuar.

El Vi per animar-me em va dir que a la Vilella Alta m'esperaven tots, que estarien en aquell control per veure'm. 

Vam menjar alguna cosa, no recordo si un tros de barreta o mig gel i havíem d'anar cap a laVilella Alta, primer un tram de carretera i després caminet a l'esquerra, ho recordava perfectament, però l'Ana B. va veure un cartell i ens vam posar, convençudes, per un caminet que no era, fins que vaig dir: "noies aquí no hi ha cintes". Vam inspeccionar una mica el terreny i efectivament com que no hi havia cintes vam recular i vam tornar a sortir a la carretera, vam fer el tros que faltava fins a trobar el caminet bo i amunt que fa pujada.

La gent que m'esperava a la Vilella Alta em va donar forces quan començava a notar la fatiga, feia hores que no menjava res consistent i ja em calia tot i que el cos no m'ho demanava. 

A la Vilella Alta (75K) va ser el primer control on vaig arribar tocadeta, muscularment anava bé però fatigada. El fet de sentir l'Antonio cridant, els ànims de MJ, el Vi que no parava d'animar-me, MC, el Jordi, la cara de l'Arturo i el Víctor (l'home que apareix en les situacions més inversemblants) vaig pensar: "Què fa el Víctor a la Vilella Alta?".  Gràcies a tots.

Vam veure aigua a la font i em vaig acabar una ampolleta de líquid que duia a la bossa, però continuava havent de menjar sense saber-ho. 

Arribar a Escaladei va ser com un revulsiu, allà només quedaven 20 kilòmetres, potser un dels trams més complicats però no m'importava.

Al control havia de fer dues coses obligatòriament: menjar i que els fisios em miressin el turmell. Vaig anar cap a la camilla i per primer cop des que m'havia doblegat el turmell em vaig treure la sabata i el mitjó i vaig veure la magnitud de la tragèdia. Buffff... allò tenia molt mala pinta, els fisios s'ho van mirar i després de fer-me una mica de massatge i posar-me gel em van dir que no hauria de continuar i que com més estona aturada estigués més se m’inflaria. 

En aquell moment em van passar tantes coses pel cap... Com? 20 kilòmetres, L'Escletxa, La Serra Major, La Grallera... No hauria...? No acabo? Ningú em podrà dir que no ho he intentat... 1a Ultra... La meva Ultra... La meta i la glòria...

Vaig dubtar durant uns minuts, no ho negaré, per altra banda no havia anat allà a fer 80 quilòmetres, volia acabar i podia acabar. Vaig dir que seguiria i vaig prometre anar en compte seguint les advertències dels fisios, així ho faria. Un cop em van haver immobilitzat el peu, vaig menjar i tapar-me (estava agafant fred tanta estona aturada en aquell avituallament). 

Les noies es van avançar i em van deixar en mans de l'Andrés per tal que no hagués de pujar sola a la Serra Major. Va arribar el Jordi Merino, feia de suporter  d’un col•lega,  em va fer il•lusió veure una altra cara coneguda a Escaladei. Ell també m’havia ajudat.

Ja disposada a marxar l'Andrés havia desaparegut, ja el podíem cridar i buscar que no hi era, total que em vaig haver d'esperar als primers que marxessin per preguntar si anaven caminant i si podia anar amb ells. Em vaig “acoplar” a un parell de nois i finalment vam tirar amunt. 

Poc després d'haver començat a caminar va aparèixer l'Esther Blasco per darrera (havia competit a la cursa curta) també em va fer especial il•lusió que em vingués a trobar. Ens va acompanyar un trosset i vam xerrar una mica de tot, però havia de marxar perquè el camí continuava avançant i ella havia de tornar-se'n sense llum.

Vam tirar amunt, els nois em van fer obrir camí perquè deien que tirava bé, més amunt van començar les roques i la grimpada  i finalment El Grau de l’Escletxa (+900 aprox.), allí hi havia el David Lago fent el control de pitralls. Vam seguir amunt perquè fins al capdamunt  de la Serra encara ens quedaven més de 100 m positius. 

Com més pujàvem, més intensa es feia la boira i començava a bufar el vent. Un cop a dalt de la Serra Major (+ de 1.000 positius) es feia molt difícil trobar el camí ja que la visibilitat era escassa i el vent enredava les cintes per les plantes i arbres. Vam perdre uns minuts en algun punt on no trobàvem el camí i se’ns van afegir tres nois més que venien per darrera. Entre els sis vam anar fent camí, però va ser el pitjor tram de la cursa per a mi, entre el mal al peu, la nit i la boira i sobretot el vent i el fred, vaig patir molt, només volia que s’acabés, que parés el vent, que parés de fer fred, tenia les mans glaçades i no volia que el fred em comencés a calar, volia baixar però els quilòmetres per la serra es van fer eterns, semblava que no avançàvem que mai arribaríem a la tenda de campanya, se’m va fer realment molt dur.

Al control, després de donar el número de pitrall es començava a baixar la Serra i finalment el Grau de la Grallera. Allí em vaig tornar a quedar sola i vaig anar baixant caminant, entre relliscada i relliscada vaig arribar al final, a l’entrada de la Morera hi havia el Jordi i el Vi que em van acompanyar al control. 

Allí vaig beure de nou, vaig agafar un tros de taronja i un tros de galeta de xocolata que portava a la motxilla.

Vaig preguntar pels altres i em vaig desanimar quan el Vi em va dir:

• No queda ningú aquí
• Ha marxat ja?
• Sí, se n'han anat tots

Em tocava afrontar els 8,300 km finals, de la Morera a Cornudella, ara arribava sí o sí, encara que fos arrossegant-me.

Bé, aquest tram és la veritable èpica de la cursa, córrer de nit sota la llum de la lluna pel Montsant, aguantant el mal de panxa i les ganes de vomitar, intentant moure les cames més de pressa, no parar a les pujades “non stop”, i vigilant a les baixades, no podia parar.  

Em van avançar tres persones pel Camí dels Cartoixans i el Mallol a l’entrada deCornudella de Montsant. Al poble sí que vaig poder trotar i arribar a meta corrent. Hi havia el Jordi i el Vi al final de carrer que van tirar fins a meta, un munt de gent al meu cap i un munt de pensaments als què donava voltes i una meta, una meta que no sabia que podia creuar, però que podia creuar, i que estava a punt de fer-ho, i tant! 

Finalment vaig creuar l’arc d’arribada després de 18h, emocionada per moltes coses i agraïda per moltes altres. Grans sensacions i ganes de repetir és que el em queda d’aquesta UTSM 2013. La meva primera gran Ultra, la MEVA ULTRA, les MEVES MUNTANYES, a la MEVA TERRA i amb la MEVA GENT.  

Agraïments:

A tots els que em van ajudar abans, durant i després de la cursa.

A tots els que vau ser-hi, en algun moment.

A tots els que em vau animar.

A tots els que vàreu estar pendents de mi durant algun moment del dia o bona part d’aquest

seguint-me via livetrail.

A la meva família, les meves germanes, tietes i mare.

A la gent de Lo Refugi i Naturetime que em van tractar de luxe.

Al meu club C.E. Trail Tarraco.

I especialment al meu equip: fisio, “dietista”, entrenador i sobretot al Vicenç que també va fer la seva pròpia ultra per estar al meu costat en tot moment i procurar que no em faltés de res.

Menció especial als meus àngels de la guarda (naturals de Cornudella): la meva àvia i el meu pare que va estar amb mi absolutament tota la cursa.

Per a tots vosaltres aquesta Ultra.

SOU MOLT GRANS!

Reus - Prades - Reus

Les 5 am, sona el despertador, ha arribat el dia "Reus-Prades-Reus" – penso.

Amb la son enganxada el Vicenç i jo ens llevem i baixem a la cuina a esmorzar la llesca de pa amb truita de tonyina que havíem preparat el dia abans. Esmorzats, vestits, pentinats i equipats marxem cap a Reus. 

Podem aparcar a prop de la sortida i ens hi arribem per agafar el dorsal. Poc a poc van arribant els companys del club. Hi ha bon ambient, una mica de nervis, però tothom està animat.  Després d'una foto de circumstàncies i sense previ avís sona el tret de sortida que ens agafa una mica desprevinguts.

Rodem tranquil·lament pels carrers de Reus i es veuen cares conegudes, tant en cursa com entre el públic.

La mentalitat és "Anar fent" són molts km i es tracta d'acabar així que conservadors, encarem El Picarany, un dels trams més pesats de la cursa, el meu cap em diu "non-stop" i vaig pujant sense pressa però sense pausa, al cap d'una estona passa una noia i vaig tercera tot i que no en sóc
conscient. Després d'un tram de pista + agraït on em passa la Mònica arribem al peu del Coll de la Batalla en 1h 05' i comencem a pujar.

La pujada se’m fa feixuga, em costa trotar així que camino allargant la passa i intento mantenir el ritme i anar guanyant metres. Al cap d’una estona ens atrapa el Salva que xerra una estona amb nosaltres i després se’n va.

Al capdamunt del Coll el camí planeja una mica i podem rodar una estona abans de començar a pujar els Motllats.  A l’avituallament agafo un tros de llimona “ecs” no m’agrada, bec aigua i comencem a tirar amunt.  

“Charlioooo!” veus conegudes al final de la pujada, hi ha l’Artur Basora i el Miquel Pi que s’han acostat des de Prades i ens donaran un cop de mà fins que hi arribem. El camí amb ells es fa més amè tot i que jo vaig justa de forces i em costa aixecar els peus de terra, això propicia una caiguda, que em deixa estesa i em fa pujar el bessó, m’ajuden a aixecar-me i intento seguir trotant amb mal al genoll i al maluc però hem de continuar… intento prendre’m un gel, però em fa venir basques i decideixo que millor que no. El Vicenç va fort i m’estira tot i que ell també té problemes als bessons.

Finalment arribem a Prades en 3h22’ on hi ha la Maria i l’Esther i els dedico un somriure. Allà fem una primera aturada de cinc minuts, em rento les mans i la ferida, bec aigua, faig un mos a un entrepà de pernil, el Vi es posa les mitgetes del Miquel i jo les de l’Artur, a veure si evitem més problemes de bessons i jo canvio la motxilla pel cinturó amb un bidó d’aigua.  

Un cop llestos, petons i abraçades per a tothom, agafem el camí de sortida i ens dirigim cap a la Febró seguint el consells de l’Artur i del Miquel que ens diuen que no apretem.

Sortint de Prades em començo a sentir bé, i penso que ara ja només queda el Coll de l’Agustenc i deixarem de pujar. A la Febró agafo un grapat d’avellanes, una mica d’aigua i marxem. 

L’Esther i la Maria tornen a ser al principi de la pista que puja cap al coll, aquest cop anem fent amb calma, no podem trotar així que anem caminant, tot i així abans d’arribar a dalt atrapem un grupet de corredors. 

Abans de la cruïlla el Vicenç té rampes a les cames i estirem uns segons, diu que marxi però no el penso deixar allà sol, quan podem tornem a trotar tot i que la pista de pujada se’m torna a fer pesada i costa mantenir el trot constant. Senderó cap a la dreta i apretant fins a l’avituallament, el Vicenç em treu distància. Paro un moment, bec un got d’aigua i em diuen que sóc la 4a noia.

Baixem les Tosques, no malament del tot, començo a sentir els genolls i el maluc adolorits però penso “queixant-me no hi guanyaré res, així que endavant”, el Vicenç reviscola quan toca el camí asfaltat i no el puc seguir,  passem a l’Eva i el Salva que han fet un tram de la cursa caminant i ens donen ànims.

Un cop a Vilaplana aturada tècnica novament. Tornen a ser-hi l’Esther, la Maria, l’Artur i el Miquel.  I també hi ha la 3a noia.

El Vicenç decideix fer via pel seu compte perquè tot i que de moment es troba bé no les té totes i demana que algú m’acompanyi que tinc corda per estona, l’Artur ho farà, és un acte simbòlic per a mi. Em canvio les sabatilles mentre l’Esther intenta reomplir-me el bidó amb una mica d’isotònic, però es veu que l’estan racionant, al final, per no perdre més temps el poso sota la font i l’empleno d’aigua, li pregunto a l’Artur si em pot portar el cinturó i se’l lliga a la cintura. 

Camí de l’Aleixar trobem el Vicenç, anem junts una estoneta, passem la 3a noia, uns metres més endavant el Vicenç ens diu que continuem i ell es queda una mica enrere. L’Artur fa molt bona feina fins l’Aleixar. 

Allí hi ha el Miquel de nou, l’Artur se’n torna enrere per anar a buscar el Vicenç, jo menjo un tros de taronja i em queden 10 km que, ara sí, he d’afrontar sola.

A la sortida del poble torno a trobar-me amb l’Esther i la Maria que van cap a l’avituallament.

A la sortida de l’Aleixar ja m’han advertit que amb calma que hi ha una bona pujada, la faig caminant fins que la pista comença a planejar i es pot trotar. El cansament fa estralls en els corredors i avanço a molta gent.

A la riera vaig completament sola i hi fa molta calor, vaig calculant els km que em queden per acabar,  però sembla que el camí no s’acaba mai. Coincideixo amb tres nois que em donen conversa i de seguida els deixo enrere, només vull arribar a Reus (mai hagués pensat que podia dir això), veure el Pere Mata. Quan finalment surto a la carretera, hi ha un llop esperant-me!!!! No m’ho podia creure, 3 km i meta. Em paro a l’avituallament de la boca de la Mina perquè m’omplin un got d’aigua i em ruixen les cames, el Jordi m’anima constantment però ja no tinc gaire més per oferir.

Al final del caminet i just abans de trepitjar l’asfalt ens trobem al Ricardo, però ell té encara una altra marxa que engega quan posa els peus al pas de vianants. Ara ja està fet, 1.5 km i hauré arribat. El Jordi continua donant-me ànims i a l’entrada del parc em deixa sola per creuar la meta. A l’arribada sento la veu del Soriano, Ivan, Alex, Juan Andrés, Miquel Mestres i Esther, tots animant-me i ja hi sóc: 7h00’.

Un cop recuperada decideixo anar a veure si arriba el Vicenç, ja pateixo perquè em sembla estrany que tardi, tant, m’han dit que va amb la Maria. Caminant començo a tirar amunt, a veure si el trobo, alguns corredors m’adverteixen del seu estat, no és gaire esperançador el que em diuen, finalment els veig aparèixer. L’acompanyem fins a la meta i la creua corrent, per mi és una victòria després de tot el que ha hagut de patir, però ell em volia portar fins a Vilaplana sí o sí, mil gràcies.

Gràcies també a tots els companys que vau ser-hi, a l’equip de suport i a les llebres i/o acompanyants i enhorabona a tots vosaltres també, això és el que fa gran la “manada”.

Una gran experiència i definitivament única.