Tot i que d’entrada no havia contemplat
aquesta cursa en el meu calendari de la temporada, una inoportuna lesió
que vaig patir el mes de maig em va mantenir allunyada de les curses
durant un parell de mesos i vaig veure el Papiolet com una bona opció
per rodar de nou i valorar sensacions.
L’Arturo (company i gran amic amb qui
vaig tenir l’honor de córrer la cursa) i jo ens vam posar a la primera
fila, era el primer cop que sortia des del davant i va ser una
experiència diferent, els minuts d’espera abans d’escoltar el tret em
van semblar llargs i feixucs i en l’ambient es podia percebre el
nerviosisme de tots els corredors expectants. A les deu en punt i sota
un sol de justícia va sonar el tret de sortida, la tàctica era apretar
al principi per no quedar-se encallat en el carrer que s’estrenyia
ostensiblement en el primer revolt, a pocs metres de la sortida. Vam
enfilar el carrer Benet Jané amunt i vam dirigir-nos a la sortida del
poble, on la MC i el Vi esperaven emocionats veure el pas de la cursa.
Abans d’acabar el primer quilòmetre vam
deixar l’asfalt i vam agafar un camí pedregós i irregular que recorria
la part sud de les properes localitats de La Torregassa i El Papagai per
enllaçar seguidament amb el Camí de la Costa i vorejar Ortigós. El
cansament ja es deixava notar, tant a les cames com a la respiració, el
flat també va fer acte de presència, el sol apretava i el terreny no em
facilitava saber on havia de trepitjar, però amb l’ajuda de l’Arturo
vaig continuar endavant intentant retrobar-me amb les bones sensacions,
entrant a la cursa i lluitant.
A les pujades costava mantenir el ritme i
minvaven les forces a les cames, a les baixades m’havia de deixar anar
per esgarrapar alguns segons al temps.
L’avituallament, en el punt intermig del
recorregut, em va permetre hidratar-me per afrontar les pendents que
encara se’m presentaven abans de culminar la cursa.
Després de passar per vinyes, camins i
algun que altre corriol, arribava al quilòmetre set amb les forces
gairebé exhaurides per enfrontar-me al darrer tram, una volta pels
carrerons interiors del poble. Allí m’esperaven novament la MC i el Vi
que m’animaven a acabar la cursa, a l’igual que la gent del poble que es
bolcaven en cada corredor que passava.
Era el moment de canviar i encarar amb la
màxima força possible el darrer tram, així que traient forces d’on ja
gairebé no n’hi havia, apretant les dents i patint de valent, vaig
completar l’últim quilòmetre. Vaig creuar la meta com la 4a fèmina, un
petó a l’Arturo per dedicar-li la carrera, s’ho mereixia més que ningú.
Vaig acabar completament buida de forces però plena de satisfacció. Era
la meva primera cursa després de la lesió, després d’un mes i mig sense
entrenar, de sessions de metges, de fisios i en alguns moments de
desesperació i d’impotència. Per sort, la lesió no es va fer notar en
cap moment i si a això li sumem que vaig ser la segona classificada de
la meva categoria podem dir que tot el patiment va valer la pena, sabem
que tot esforç té la seva recompensa i aquesta va ser la meva després
d’aquesta temporada. Per a mi, haver aconseguit aquesta fita ha estat
importantíssim, sé que això m’ajudarà a ser més forta i si he après
alguna cosa és que “quan ja no pots més sempre hi ha un nivell més de
patiment”.
Vull donar les gràcies a tots els que m’heu ajudat i en algun moment heu cregut en mi. Una abraçada.
